Joan Pla: “el fotògraf és algú que sempre mira i de tant en tant veu”

Que l'edat és més una actitud que un número limitant a l'hora de viure s'exemplifica al màxim en la figura de Joan Pla (Barcelona, 1941), fotògraf autodidacta que després de navegar els set mars (en sentit literal) va reprendre ja en la seva cinquantena una passió per la fotografia que havia aparcat quatre dècades enrere per dedicar-se al món empresarial. I com que 20 anys no és res i és un sospir la vida, ja amb la front platejada per les neus del temps va decidir tornar, perquè com cantava Gardel, sempre es torna al primer amor.

Des de llavors es centra en la fotografia artística destinada al col·leccionisme i a la decoració i interiorisme. Ara, en la seva “veterana joventut” s'estrena com a retratista urbà amb Suite Barcelona, un reportatge fet llibre on l'artista deixa constància gràfica dels canvis soferts per la ciutat en els últims 60 anys, recollint així el testimoni del que ja van fer en els anys 50-60 Xavier Miserachs o Leopoldo Pomés, principals referents en la seva carrera, així com grans amics. La presentació d'aquest llibre es va realitzar el passat 22 de gener, a la lliureia-cafè Laie, on vam poder xerrar amb ell i conèixer una mica millor la seva visió sobre l'art de la fotografia.

Dinos, Joan, quan i com va ser el teu primer acostament a la fotografia?

Als 16 anys, improvisant un laboratori casolà al safareig de la meva mare. Després vaig començar a treballar. Vaig deixar la fotografia i em vaig dedicar a navegar. Sóc navegant a més de fotògraf i quan ja vaig deixar de treballar vaig emprendre un nou rumb en el món de la fotografia fa uns 25 anys.

Com a fotògraf d'una altra generació, tens preferència per la fotografia analògica?

No, el que passa és que en analògic cada vegada hi ha menys producció de papers. Costa aconseguir de vegades el que s'adapta a les teves preferències. Aleshores et trobes amb una sèrie d'handicaps enfront de la fotografia digital. Segueixo fent les dues però cada vegada més digital, malgrat tot.

Al llarg d'aquests anys hem pogut veure diversos gèneres fotogràfics en la teva feina. Hi ha algun que vulguis destacar?

No, no. Faig dos tipus de foto. La que veig i la d'estudi que és la que preparo. No té res a veure una tècnica amb l'altra. Valores molt la foto que t'ha costat fer, i això no vol dir que sigui la bona, però tens una tendència a que com t'ha costat més li tens més estima.

Què és el més important a l'hora de fer una fotografia? (Llum, composició, enquadrament...)

Mira-la. Si no la veus, no disparis. En un llibre tinc una frase que diu el fotògraf és algú que sempre mira i de tant en tant veu. Si dispares sense veure, potser quedarà bé, però aquella foto no és teva.

En quin moment decideixes si la fotografia serà en blanc i negre? És alguna cosa que ja tens al cap o ho decideixes en la postproducció?

Al principi disparava bastant en color però a mesura que la digitalització ha anat progressant, les tècniques han anat millorant i les impressores han anat evolucionant, el color té una línia molt fina entre fotografia o postal. Si la foto no té molta força en si mateixa, és una postal. Això va fer que anés perdent la il·lusió pel color, llevat que trobés un tema amb molta força per si mateix. Ara mateix, el 90% del meu treball és en blanc i negre.

Com és el cas del teu nou llibre “Suite Barcelona”, del qual volem que ens en parlis una mica

A veure, a Barcelona hi ha llibres memorables de Miserachs, Pomés, Català Roca, etcètera. I tots ells són dels anys 50-60. Llavors un dia vaig començar a buscar sobre la Barcelona actual i no n'hi ha.

Vaig estar aquí a Laie amb ells i res. També vaig estar a la llibreria La Central, vaig buscar per internet, vaig buscar a Amazon, a tot arreu i no hi ha llibres de fotografia, del que es troba al carrer a Barcelona. Va ser llavors quan vaig començar a treballar en aquest projecte. Fa ja cinc anys i bé, he fet aquest llibre de fotografia amb el que la gent troba pel carrer. És la Barcelona actual.

Quin ha estat el resultat?

M'ha semblat interessant, perquè sense necessitat de paraules, si compares els llibres de Miserachs o Pomés amb aquest, pots veure tota la transformació de la ciutat de Barcelona. Tant urbanística, social, costumbrista, sense necessitat de cap paraula. Existeix un contrast molt gran entre la Barcelona dels anys 50-60 i l'actual.

Què sents en saber que, ara sí, Barcelona compta amb un retrat actualitzat del que és la ciutat?

Sens dubte, una gran satisfacció i una gran alegria. He d'agrair a moltes persones per aquest treball, perquè sense la seva ajuda no hauria estat possible. M'agradaria agrair concretament la col·laboració de Silvia Omedes (Photographic Social Vision), Arianna Rinaldo, Ana Belén Jarrín i Oriol Segón, perquè han sabut transformar les meves fotografies en un llibre.

També vull fer un agraïment molt important a Leopoldo Pomés, perquè fa uns tres anys li vaig mostrar el que va ser la primera maqueta del projecte. Ell la va mirar i em va dir: “no m'agrada gens” i efectivament, ha estat el millor consell que m'han donat. Ho vaig descartar i vaig començar de zero. Em va obrir els ulls. Moltes vegades, l'entusiasme no et deixa veure les coses clarament, sinó tot el contrari, i l'amistat i sinceritat de Leopoldo han estat una gran ajuda per tirar endavant aquest projecte.