Arquitectura contemporània: 5 edificis TOP de Barcelona
Bressol del Modernisme en el seu vessant arquitectònic, Barcelona ha sabut reinventar-se com a potència arquitectònica mundial, abraçant diferents estils i obrint-se als nous corrents imperants. Mostra d'això són diversos edificis emblemàtics construïts de llarg a llarg de la ciutat que s'han convertit en autèntics referents de l'arquitectura contemporània sorgida durant la segona meitat del segle XX. Avui repassem alguns d'ells.
Pavelló Mies van der Rohe
Encara que la construcció original data de 1929, encara continua sent font d'inspiració i cas d'estudi en les universitats. El recinte va ser dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich com a seu del pavelló d'Alemanya per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Una vegada clausurada l'Exposició, el pavelló va ser desmuntat en 1930. No obstant això, la neciesa de les seves formes i els seus materials (vidre, acer i marbre), ho van convertir en un referent de l'arquitectura del segle XX, així com una obra clau en la trajectòria de Van der Rohe.
Per aquest motiu en 1980 Oriol Bohigas impulsés la seva reconstrucció des de l'Ajuntament de Barcelona. Així, es va encarregar la rèplica a Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos, els qui es van encarregar de la recerca, el disseny i la direcció de la reconstrucció del Pavelló. El projecte va tirar a caminar en 1983 i l'edifici es va inaugurar en 1986, just en la ubicació de l'edifici original. Tal com succeís amb l'original, el nou recinte es va aixecar en acer, cristall i els mateixos quatre tipus de marbre que usés dècades enrere van der Rohe.
Del recinte, cal destacar "Començar el dia" l'escultura del pati, situada en un lloc estratègic de l'estany que la fa reflectir-se en l'aigua, en el marbre i en els cristalls, generant un fort contrast entre les seves formes corbes i la geometria rectilínia de l'edifici.
L'Auditori
Obra de l'arquitecte espanyol Rafael Moneo, que va ser designat en 1996 com a premi Pritzker d'arquitectura, sent el primer espanyol a aconseguir l'anhelat guardó. L'Auditori va ser la segona construcció de Moneo a la nostra ciutat. La primera va ser el centre comercial L'illa Diagonal, pioner de les grans superfícies comercials de Barcelona. Després de l'èxit que va suposar aquesta edificació, Moneo va rebre l'encàrrec de dissenyar un auditori que pogués albergar recitals de música en totes les seves disciplines. Així, va dissenyar un modern recinte de 42.000m2 situat en la confluència de les tres principals artèries de Barcelona: la Gran Via, La Diagonal i la Meridiana. La sòbria modernitat exterior amaga un excels recinte per al gaudi de la música en el qual es distribueixen quatre sales que poden acollir, en conjunt a més de 3.000 persones. De la construcció destaca també l'atri central, en el qual podem veure una monumental llanterna cúbica de vidre en forma d'impluvi.
Torre Mare Nostrum
Encara que la seva denominació oficial sigui el de torre Mare Nostrum, l'edifici és comunament conegut com l'edifici Gas natural, per ser la seu d'aquesta empresa energètica, que va convocar un concurs d'arquitectura amb el qual tornar al seu origen, el barri de la Barceloneta, on fa 170 anys es va situar la primera fàbrica de gas del país. L'estudi guanyador del concurs va ser el d'Enric Miralles, que va dissenyar una torre de 22 pisos, i 86 metres d'altura que enriquís l'horitzó sense deixar de respectar les petites dimensions dels edificis que conformen el barri mariner. Gràcies a la seva enorme altura, l'immoble s'ha incorporat al canviant skyline de Barcelona.
Construït a diferents escales, l'immoble consta de tres edificis assemblats entre si i recoberts per una façana envidrada, entre els quals destaca una torre d'oficines. Tot el conjunt d'edificis s'envolta d'una zona enjardinada que connecta amb l'adjacent parc de la Barceloneta. A més de la seva forma asimètrica, una de les grans innovacions de la seva construcció va ser l'eficiència energètica, aconseguida a través d'un mur-cortina que compon la façana en cadascuna de les unitats que aconsegueixen un alt nivell d'aïllament i que generen, per als ciutadans que veuen l'edifici des de l'exterior, un efecte especular, reflectint l'entorn en el qual se situa.
Palau Sant Jordi
Obra mestra del llegat olímpic que va deixar la celebració de Barcelona'92. Aquest edifici es va construir entre 1983 i 1990 i formo part de l'anomenat anell olímpic, juntament amb l'estadi Olímpic i l'esplanada. La seva construcció va ser de tal envergadura que ja en aquells dies va costar la barbaritat de 54 milions d'euros. Al capdavant del disseny es va situar el japonès Arota Isozaki. Per al record sempre ens quedarà l'alçat de la famosa coberta, construïda sobre el sòl i elevada fins a la seva posició actual durant 10 dies per 12 gats hidràulics. Amb una capacitat de fins a 18.000 espectadors, va albergar les competicions de gimnàstica rítmica i handbol en la cita olímpica. Gairebé 30 anys després de la seva inauguració, el recinte continua sent un referent de l'arquitectura contemporània del nostre país i ha sabut mantenir-se actiu i totalment preparat per a tota mena d'esdeveniments, com a concerts i proves esportives de tota índole com les finals de la Copa Davis, que van convertir el recinte en una pista de tennis, o els mundials de natació de 2013, quan es va construir una piscina olímpica en un recinte en el qual tot és possible.
Mercat dels Encants
Un dels mercats en actiu més antics d'Europa, amb gairebé vuit segles d'història. Durant aquest temps un caràcter itinerant, ja que s'ha situat en diferents zones de Barcelona fins que en 1928 va ser traslladat a la plaça de les Glòries, on va estar fins a 2014, quan es va traslladar a un nou espai cobert a la cantonada de l'avinguda Meridiana amb Glòries. La reforma del mercat es va realitzar amb l'objectiu de mantenir el caràcter obert que posseïa en antic espai a l'aire lliure. Per això es va dissenyar una coberta repleta de miralls que creguin la sensació que continua sent un mercat ambulant a l'aire lliure. Des del principi el projecte va sofrir un fort condicionant, com va ser limitar a 8.000 m2 una àrea comercial que ocupava més del doble d'espai. Una altra premissa que va caldre tenir en compte durant el seu disseny va ser evitar la proliferació de plantes, per a fugir del model imperant en els centres comercials. No. Els Ecants no podia ser un nou centre comercial. Per això es va projectar un espai comercial que genera una experiència similar a la que podem sentir per qualsevol carrer per als vianants. Un caos i desordre controlat que ha sabut perpetuar i mantenir l'esperit del vell mercat ambulant.
Aquestes són algunes de les edificacions més destacables que l'arquitectura contemporània ha deixat a Barcelona. Però hi ha més, moltes més: el mercat de Santa Caterina, la torre Agbar, el MACBA, recintes als quals ja hem dedicat alguns articles en el nostre blog i que demostren que Barcelona és una ciutat arquitectònicament viva més enllà del seu llegat modernista.
