Chema Conesa: “La fotografia no pertany a qui la fa sinó a qui la mira”

Segrestos, franctiradors, emboscades, bales perdudes, malalties, dolor, sofriment, gana... i la incertesa de no saber si algú et pagarà per exercir la teva professió. Qui voldria treballar sota aquestes condicions? Per arriscat o kamikaze que ens pugui semblar, centenars de reporters i fotoperiodistes s'exposen a aquests i molts altres perills en algunes de les zones més calentes del planeta com Síria, l'Iraq, Líbia o Mèxic per donar testimoniatge i explicar al món les injustícies que allí succeeixen.

Fins al mes de febrer el Palau Robert acull una col·lecció produïda per la companyia de segurs DKV, que dins de la seva acció social ret homenatge al gremi de fotoperiodistes a través del treball de 40 reporters que han captat amb la seva càmera el pitjor, i de vegades també el millor, del gènere humà. En total, 120 imatges que ens poden generar tota mena de reaccions menys una: la indiferència. Amb un títol tan clar com Creadors de consciència. 40 fotògrafs compromesos i amb noms propis com Gervasio Sánchez, Sandra Balcells o Ricardo García Vilanova, la mostra apunta a autèntica bomba, amb presència confirmada a Madrid, Saragossa i València i amb altres ciutats cridant a la porta per ser els següents. Per això, hem volgut xerrar amb el fotògraf i periodista Chema Conesa (Múrcia, 1952), qui s'ha encarregat de comissariar aquesta col·lecció que donarà molt a parlar.

El primer que sorprèn de l'exposició és que cobra més importància el fotògraf que les fotos
Així és, i està fet amb tota la intenció del món. Es tracta d'un homenatge que DKV, a través del seu president (Javier Vega de Seoane) ha volgut fer a aquest ofici. És un home molt compromès amb l'acció social. En aquest sentit es va quedar molt impressionat per veure que hi ha gent que es juga, literalment, la vida i que acudeix a primera línia de conflicte, sense ni tan sols la seguretat que algú vagi a publicar el seu treball. Li va impressionar molt veure com fotògrafs absolutament desconeguts que tenen una il·lusió tremenda per dur a terme el seu treball donen testimoniatge d’allò que viuen sota unes condicions paupèrrimes. Per això, es va decidir a inaugurar una col·lecció de fotografia de premsa en la institució. Llavors em van demanar que seleccionés a 40 autors per començar la col·lecció DKV de fotografia de premsa.

Creadors de consciència. Per què aquest títol?
El treball dels fotoperiodistes és el que copeja en les consciències de la gent que ho veu. No vol dir que tots els que ho vegin s'emocionin o siguin permeables a aquestes imatges. Però sí que és cert que l'única forma de transmetre una emoció ràpida és a través de la imatge fotogràfica. I ells compleixen aquesta missió publicant en els mitjans de premsa.

Bé és cert que a l'ofici de reporter de premsa s'arriba de diferents maneres. Uns vénen de l'ofici del periodisme i comprenen la seva professió i la comunicació. I uns altres arriben entusiasmats per viure una experiència a través d'alguna cosa tan bonica com és la fotografia, pel simple fet d'estar allí, com els aventurers que volien viure la sensació d'estar allí davant. Per això hi ha gent que no estava d'acord amb el títol, ja que s'ha considerat que en aquest segon grup no hi havia la voluntat de generar consciència. No obstant això, hem persistit amb la idea original perquè la consciència no depèn de la voluntat amb la qual es pren la foto. La consciència depèn de la cultura de cadascú i de la seva estructura interna. Dit d'una altra forma. La fotografia no pertany a qui la fa sinó a qui la mira.

Estan tots els que són? Per què 40?
Són tots els que estan però no estan tots els que són. Primer perquè és impossible ficar-los a tots i segon perquè el meu encàrrec va ser començar una col·lecció. Per tant no podia deixar fora a gent més experimentada que en el seu moment va treballar molt en temes importants, que són excel·lents fotògrafs, però que ara han deixat la primera línia per dedicar-se a altres coses. Això ha suposat que altres més joves, que actualment sí que estan en primera línia no han pogut entrar en aquesta mostra. En tot cas, la idea era crear un mapa dels conflictes més actuals que té el món perquè d'alguna forma tots estiguessin representats. Per això hem anat triant les fotos de cada fotògraf que millor traçaven aquest mapa.

Quin va ser el feedback dels fotògrafs quan se'ls va plantejar la idea?
Ha estat meravellós. Estem davant una professió molt mal pagada, en la qual alguns no tenen ni contracte i han d'esperar a tornar per veure si algú els compra les fotos. Que els donessin una suma de diners per tres de les seves fotos per formar part d'una col·lecció ha estat ben rebut. També hem volgut reconèixer la seva trajectòria, incloent-hi la biografia de cadascun d'ells com a part de l'exposició. En aquest ofici s'han reunit diverses professions, enginyers, metges, etcètera, que han accedit a la fotografia gràcies a la passió per testimoniar.

Cada fotògraf ha triat quin material aportava o s'ha intentat buscar un equilibri de fotos i temàtiques?
Efectivament, la meva labor ha estat la d'aconseguir aquest equilibri del qual et parlava abans. Per exemple, el tema dels refugiats predomina sobre altres temàtiques, perquè la majoria d'aquests grans fotògrafs han cobert aquest moviment. Què hem fet? Seleccionar una foto sobre refugiats i després les altres dues sobre altres temes: la sanitat, la violència contra la dona, la pobresa, la malaltia, temes als quals ens interessava també donar presència.

Aquesta exposició ens ensenya també que no és necessari anar-se a una zona de conflicte per tenir una fotonotícia…
Sens dubte. La imatge es justifica per si mateixa independentment d'on hagi estat presa. Solament fa falta tenir clar què es vol comunicar i ser prou hàbil per fer-ho dignament. No és el tema el que ens crida forçosament, sinó que incidint en aquest tema, la foto sigui perfecta.

Quin feedback heu rebut del públic?
Bastant positiu la veritat. El Palau Robert està batent rècords d'assistència i els professionals estan molt contents pel resultat obtingut. Estem francament contents amb el resultat.

Té previst estendre aquesta col·lecció a altres punts d'Espanya, més enllà de Madrid, Saragossa i València?
Aquesta és la idea, donar sentit al títol i posar a treballar les consciències de la gent. Després d'aquestes ciutats ja confirmades, estic convençut que anirem a unes altres. Gijón ja ens ha confirmat presència, Sevilla està interessada a acollir la col·lecció. Estem segurs que tindrà un recorregut interessant.

Ricardo García Vilanova va comentar fa un parell de setmanes que el fotoperiodisme està en vies d'extinció. Comparteix el seu diagnòstic?
És una resposta que caldria donar com a país. Ricardo va tenir la desgràcia de ser segrestat en unes condicions duríssimes i ha estat arran del seu segrest que el seu treball s'ha començat a reconèixer i valorar. Això és injust, perquè ja era igual de bo molt abans. Si a Espanya no tenim entitats periodístiques fortes que siguin capaces d'enviar a fotògrafs a aquestes zones, molts d'ells acabaran treballant per a revistes i mitjans internacionals, que són les que encara creuen de debò en el periodisme. El que vol dir Ricardo és que qui pretengui viure del fotoreporterisme ho tindrà molt complicat. Per això a mi em semblen herois aquests joves que marxen a zones de conflicte sabent tot això. Se'ls diu fins l’avorriment a les escoles. És molt arriscat tant físicament com a econòmicament i la passió inicial que els mou no pot mantenir-se sempre.

Creu que aquesta exposició pot servir per conscienciar sobre la necessitat del fotoperiodisme o fins i tot per crear escola?
Aquest és un desig que, desgraciadament, queda fora del nostre abast. Amb aquesta exposició aspirem al fet que es vegi, s'admiri i se senti el que és treballar en unes condicions duríssimes amb risc físic continu i sense cap mena de seguretat.