Toni Mateu: “La fotografia perfecta és la que està plena d'imperfeccions”

Així arrenca la nostra conversa amb Toni Mateu, un autèntic poeta de la imatge, membre del jurat del concurs #MiraLaRotonda. El fotògraf i artista del retrat parla de la seva professió amb manyaga, respecte i molta humilitat. Afirmacions com “L'important és l'ara, no tant el que has fet” marquen un propòsit d'intencions: els seus orígens i el seu passat ho defineixen solament en part.

La teva primera càmera va ser…

Quan tenia 15 anys el meu pare em va comprar una Mamiya réflex de segona mà. Ell va veure que m'agradava la fotografia i va potenciar el que ha acabat sent la meva professió.

Lent favorita?

Una 40 o 35 mil·límetres. I el motiu és perquè és una mica, la prolongació d'un mateix. És l'òptica que, més o menys s'acosta al que veig. Sóc una persona propera, has d'estar prop de la gent per a aquesta òptica. M'agraden més els angulars que els teles. Per a mi la fotografia és una manera de relacionar-me.

Material necessari per fer una foto?

El més important ets tu, la mirada, el teu ull, la teva ment, el teu cor… L'important és trobar una càmera que sigui còmoda per a tu. No importa com. Perquè en definitiva, la càmera ha de ser una extensió de nosaltres, del que volem captar. Has de sentir-te a gust amb ella. No importa si vols anar amb una càmera de plaques, perquè si a tu et mola anar així pel món perfecte! El mateix passa amb el mòbil!

Per tant, no hi ha dos fotògrafs iguals?

No, això és el guay. És que ser fotògraf, no és fer fotos. Pensa que la millor càmera, ets tu, és la teva mirada. Després, quan has de captar-ho, la càmera a escollir ha de ser la més còmoda per a tu. Has de conèixer-la, controlar-la. Imagina't que vagis a fer la foto i diguis, hòstia, on està el disparador!

Això em fa pensar en algun amic meu, que s'ha comprat “la gran càmera”, sense haver tingut abans una altra…

Això està molt bé, el seu treball és conèixer-la! De fet també, per això s'entén l'èxit del mòbil. Una càmera que portem tots sempre damunt, molt fàcil d'utilitzar i que treu bones fotos, ens permet ser ràpids… Per aquest motiu Instagram estigui plena de súper bones fotos.

Pots ser un bon fotògraf usant només el mòbil?

Per descomptat! Perquè què és el fotògraf?, el que té la càmera o el que sap mirar? La tècnica no t'ajuda a transmetre sinó, el fet de comprar una càmera seria sinònim de ser un bon fotògraf. I no!

I aquests ressons que se senten sobre l'intrusisme al món de la fotografia?

Et poso un exemple: cuinar. Tots podem tenir el mateix fogó, anem al mateix mercat i un farà un peix espectacular i a tu, et sortirà socarrimat. Doncs la fotografia, és idèntica. Davant d'una situació, hi haurà persones que et faran una foto collonuda amb la mateixa proposta i context, i això ho veurem en el concurs… però, per què?, no és per la càmera, sinó que ha sabut mirar, ha estat atent, s'ha dedicat, probablement té un bagatge personal, una recerca, etc.

A què et refereixes amb mirar?

Home, per a mi mirar és primer que tu sentis alguna cosa, has de ser una mica poeta. Un bon fotògraf és un poeta.

No hi ha manual?

No existeix un manual, perquè si no seria molt fàcil. Hi ha manual per fer fotos correctes, però per fer fotos guanyadores, no hi ha manual. Una foto, per guanyar-me, ha de parlar-me, emocionar-me, que m'aportés alguna cosa nova.

Sona difícil i tan poc tangible…

Clar, però és el bo! I a més, és la llei del carrer. És amb el que es trobarà un fotògraf quan surti i vulgui que el seu treball sigui especial. És a dir, una foto ha de parlar de la foto, no del fotògraf i ha de ser la seva foto la que arribi als altres.

I com arribes als altres?

Sent tu. Això és com un actor. Com un actor et pot transmetre? Si tu mai has plorat, si tu mai has sofert com pots interpretar a algú que ha sofert?

Però, en el cas del concurs, com trobes aquesta història? Com pot transmetre un edifici?

Mira, tu no pensis a la foto, pensa en una pel·lícula, perquè és exactament el mateix. La foto és un curt d'un fotograma i les fotos que nosaltres fem, són petites pel·lícules. Imagina que tenim un encàrrec i volem fer una foto meravellosa, al final, tu el que no pots fer és plantar-te allà, davant de l'edifici i disparar. Ha d'haver-hi un treball previ, pensar què vols fer. El que és clar és que en un edifici és molt important la llum, és molt important el que passa a l'edifici…

Què vols dir?

Home, un edifici no és només una cosa morta, està ple de gent. Puc mostrar l'edifici a través de la seva gent, a través d'uns peus que entren, des del seu sòl… Un edifici és un lloc on la gent se senti, es crea un diàleg entre l'edifici i les persones, i és el guay! Pensa en aquestes maquetes d'edificis on posen figuretes en miniatura, aquí és quan l'edifici cobra vida, no? Doncs és aquí on el fotògraf ha de pensar, ostres! L'edifici amb gent és una cosa. Sense gent és una altra. Un pot fer una proposta d'un edifici buit brutal!, on és molt important la llum, els angles, no?

Lum, angles… Això ja em sona a física…

La llum és importantíssima. És molt diferent fotografiar de nit amb llum artificial, que a primera hora del matí, a última hora de la tarda, tenir en compte les seves ombres… Cada llum és una història. Moltes vegades per fotografiar un mateix edifici, estàs 4 o 5 dies. Primer vas de matinada, i fas fotos d'aquesta llum, però clar, tu a un edifici no li pots posar un focus, a una persona sí. O el mateix, si arribes i et trobes boira i volies fer la foto amb sol. O viceversa. Però aquí no hi ha regles, és el que tu vulguis. Tu ets el que decideixes.

I què opines dels peus de foto? Creïs que són necessàries les paraules per explicar una foto?

Jo ho veig divertit perquè és una visió. T'ajuda a encaminar-te, encara que no significa que sigui necessari. Per a mi, els títols d'una foto es converteixen en un gag més, en una proposta extra. Si la foto parla i a més li posem un títol, estàs ensenyant des d'on mirar-la. El sentit que vull donar a la foto. Però clar, no és imprescindible. Jo considero que una bona foto és aquella que té moltes lectures, és com la poesia. Llegint el mateix, dues persones, segur que cadascun treu conclusions diferents.

Aquesta visió especial, es perd amb Instagram?

Julio Verne va ser capaç de predir moltes coses, però no va poder sospitar alguna cosa tan brutal com que estaríem tot el dia fent-nos fotos un a l'altre. Això no ho va vaticinar ningú. Aquesta cosa que ha xocat de la fotografia com a llenguatge, ha agafat dimensions brutals. Abans la foto era el testimoniatge d'una cosa concreta. Avui dia és el pensament de primer matí, és a dir, m'aixeco, tinc una visió, la fotografio i la comparteixo. A més, segons la manera com ho fotografiï i, de vegades, gràcies als filtres, puc reproduir el sentiment que he tingut en aquest moment i ho puc enviar a la gent. Avui dia, la fotografia és un motor.

La ingent quantitat d'imatges que es pengen cada segon, no banalitza el món de la fotografia?

El que té de bo la fotografia avui dia, és que vius amb la foto. Abans no, abans tenies una foto i era la foto de la teva vida. Avui dia, cada matí, tens mil imatges i propostes de la gent. I mentre fas el cafè, pots estar mirant les fotos i dir, hòstia, quines guay això, o l'altre! El futur és sumar, no restar.

Ets poc de mirar cap enrere. Però on queda la màgia de la fotografia i el revelatge d'antany?

La màgia és idèntica. La màgia d'abans és la comunicació d'ara. Tu fas una foto amb una taula amb menjar i la gent té les mateixes ganes de veure la foto que abans quan havies d'esperar al resultat del revelatge. O feixos un selfie, i tothom vol veure com ha quedat. Mira, seria com els llibres. En el passat, només els rics tenien llibres, quan va sortir la impremta, tothom tenia un llibre a casa, però això no fa que la literatura fos pitjor. El fet que tothom pogués llegir, no ho convertia en una literatura més dolenta. L'única cosa que fa és que tu hagis de ser millor. Has de tenir més criteri, has d'educar-te. I això és sempre positiu.