Ricardo Labougle: “No facin tant selfie. Aprofitin el lloc”
La fotografia és un art i com a tal, permet expressar idees, emocions i punts de vista. En contemplar una foto artística podrem veure un lloc, un objecte, potser una persona; però si observem més enllà, descobrirem que s'amaga alguna cosa més: l'ànima d'aquesta imatge.
El fotògraf argentí establert a Londres, Ricardo Labougle, és precisament un d'aquests “caçadors d'ànimes”, capaç de capturar amb el seu objectiu la veritable essència de cada escenari i transmétre-la gràcies a l'ús impecable de la llum. Després de compartir te i xerrada amb ell a la biblioteca de Seventy Barcelona, la nova guest house de Núñez i Navarro, ens toca descobrir a nosaltres què guarda ell al seu interior.
“Sóc un fotògraf de llum natural i espacial”, així es defineix només començar. “M'agrada donar vida als llocs a través de la llum i els angles. Procuro donar vida als objectes que majoritàriament són inanimats. Camino pel lloc, miro l'angle que m'agrada més i començo pel que més m'atreu. A partir d'aquí continuu, com quan coneixes a una persona”. I és que Labougle és capaç de captar amb naturalitat i subtilesa, l'ànima d'allò que es col·loca enfront del seu objectiu.
La fotografia és un art i com a tal, permet expressar idees, emocions i punts de vista. En contemplar una foto artística podrem veure un lloc, un objecte, potser una persona; però si observem més enllà, descobrirem que s'amaga alguna cosa més: l'ànima d'aquesta imatge.
El fotògraf argentí establert a Londres, Ricardo Labougle, és precisament un d'aquests “caçadors d'ànimes”, capaç de capturar amb el seu objectiu la veritable essència de cada escenari i transmétre-la gràcies a l'ús impecable de la llum. Després de compartir te i xerrada amb ell a la biblioteca de Seventy Barcelona, la nova guest house de Núñez i Navarro, ens toca descobrir a nosaltres què guarda ell al seu interior.
“Sóc un fotògraf de llum natural i espacial”, així es defineix només començar. “M'agrada donar vida als llocs a través de la llum i els angles. Procuro donar vida als objectes que majoritàriament són inanimats. Camino pel lloc, miro l'angle que m'agrada més i començo pel que més m'atreu. A partir d'aquí continuu, com quan coneixes a una persona”. I és que Labougle és capaç de captar amb naturalitat i subtilesa, l'ànima d'allò que es col·loca enfront del seu objectiu.
El seu primer treball va ser per a la revista Marie Claire Maison en la qual va començar realitzant retrats que ell mateix revelava en blanc i negre. “Aquí va ser on vaig conèixer a Annie Leibovitz. Em van encarregar retratar-la a Madrid, sent molt jove. Ella ja era una reconeguda fotògrafa. Vaig passar una tarda amb ella en El Retir. Em va dir que les meves fotos eren les més originals que li havien fet. I em va animar a seguir. <<Quan vinguis a Nueva York em truques>> em va dir en acomiadar-nos. Encara no ho he fet, potser ho faci ara. Acabem coincidint en el September Issue de Vogue US”.
Des de llavors ha viatjat per tot el món fotografiant disseny i arquitectura per a les més importants publicacions i ha escrit llibres sobre decoració i interiorisme. El seu treball ha estat exhibit en galeries (Slowtrack Madrid) i en fires d'art com a Arc, ArteBA i Buenos Aires Photo.
Ricardo Labougle captura instants, un do que l'ha acompanyat sempre i que ell prefereix definir com “una forma meva de mirar”. Sens dubte, una mirada que li permet immortalitzar instants d'objectes i llocs que parlen per si sols i que són capaços de cridar la seva atenció: “En un mateix escenari hi ha objectes que inspiren i uns altres que no. Per a fotografiar, l'espai ha de ser fotogènic, encara que estèticament sigui lleig. A mi em pot no agradar, però en posar la càmera, ajustar l'objectiu… a vegades per harmonia, per gamma de colors, formes estranyes… em capta”.
El seu primer treball va ser per a la revista Marie Claire Maison en la qual va començar realitzant retrats que ell mateix revelava en blanc i negre. “Aquí va ser on vaig conèixer a Annie Leibovitz. Em van encarregar retratar-la a Madrid, sent molt jove. Ella ja era una reconeguda fotògrafa. Vaig passar una tarda amb ella en El Retir. Em va dir que les meves fotos eren les més originals que li havien fet. I em va animar a seguir. <<Quan vinguis a Nueva York em truques>> em va dir en acomiadar-nos. Encara no ho he fet, potser ho faci ara. Acabem coincidint en el September Issue de Vogue US”.
Des de llavors ha viatjat per tot el món fotografiant disseny i arquitectura per a les més importants publicacions i ha escrit llibres sobre decoració i interiorisme. El seu treball ha estat exhibit en galeries (Slowtrack Madrid) i en fires d'art com a Arc, ArteBA i Buenos Aires Photo.
Ricardo Labougle captura instants, un do que l'ha acompanyat sempre i que ell prefereix definir com “una forma meva de mirar”. Sens dubte, una mirada que li permet immortalitzar instants d'objectes i llocs que parlen per si sols i que són capaços de cridar la seva atenció: “En un mateix escenari hi ha objectes que inspiren i uns altres que no. Per a fotografiar, l'espai ha de ser fotogènic, encara que estèticament sigui lleig. A mi em pot no agradar, però en posar la càmera, ajustar l'objectiu… a vegades per harmonia, per gamma de colors, formes estranyes… em capta”.
I aprofita per a donar un consell dirigit a totes aquelles persones que se sumen a la moda de fotografiar amb els seus telèfons mòbils els diferents espais de l'hotel: “No facin tant selfie. Seventy és un dels elements de la foto, pot ser l'estilisme. Aprofitin el lloc”. Ho té molt clar, la fotografia tradicional no està renyida amb l'ús dels telèfons intel·ligents: “A mi em resulta molt pràctic usar el mòbil, m'ajuda a compondre. I té una gran qualitat. Mai resultarà una amenaça per als fotògrafs”.
Per a enguany ens explica que té molts projectes en ment, entre ells escriure un llibre sobre Buenos Aires secret, en el qual vol mostrar els interiors que no es coneixen de la seva ciutat natal. I qui sap, potser, fer a la fi aquesta trucada pendent a Annie Leibovitz.
