Ricardo Fité: “La nostra gran responsabilitat és la nostra felicitat"

Ricardo Fité té 46 anys i viu a Esplugues de Llobregat, Barcelona. Encara que aquest és només el seu lloc de residència perque la seva llar la troba a cadascuna de les destinacions als quals viatja a bord de la seva moto. De fet, la seva passió pels viatges li ha fet abandonar el seu treball com a professor d'educació física per a poder dedicar-se, com diu ell, a la que és la seva major responsabilitat: la cerca de la seva felicitat. I per a trobar-la només necessita dues coses: la seva moto i una destinació, encara que sense rumb fix.

Avui xerrem a Seventy Barcelona amb l'autor de No le digas a la mama que me he ido a Mongolia en moto i Cinco Veranos en Moto, per a conèixer de primera mà la història d'un motero a la recerca de la llibertat.

Quan va sorgir en tu aquest amor tan irracional per les motos i els viatges?

El meu amor per les motos sorgeix a partir de la necessitat de tenir moto. Jo estava estudiant a Lleida i havia d'anar a la facultat des de la ciutat. La combinació d'autobusos era horrible, llavors em vaig fer amb una escúter i vaig veure la llibertat que em donava: sortia de casa a l'hora que volia, arribava als llocs a l'hora que volia, els embussos no importaven… Quan vaig tornar a Barcelona vaig agafar l'escúter, vaig anar a fer una mica de ruta i quan estava a Granollers vaig notar que la moto ja no tirava i que necessitava una una mica millor, amb marxes. Llavors vaig comprar la primera dos i mig, amb la qual vaig poder anar als Pirineus, lloc en el qual vaig descobrir el bonic que és viatjar amb moto.

Llavors, va ser aquell viatge als Pirineus el moment en el qual vas descobrir que la moto podia servir-te per a viatjar a qualsevol part del món?

Sí. Jo ja havia llegit en revistes sobre gent que es movia i feia les seves aventures amb moto, que s'anava de viatge amb el que portava posat. Vaig començar a preguntar-me si jo ho gaudiria tant com ells o si patiria, perquè també m'agradava molt la muntanya i llegia sobre grans alpinistes, però quan vaig estar a la muntanya em va fer por l'altura i vaig deixar d'intentar fer el que ells feien. Amb la moto ho vaig provar i em va agradar. Llavors vaig fer el meu primer viatge al Marroc, per a comprovar què tal em sentiria en viatges més llargs, amb el posat, dormint a casa dels locals… Va ser una experiència molt bonica, i a partir de llavors ja no ho he pogut deixar.

Què és el millor de viatjar en moto? Què t'aporta?

No és només una cosa, són mil sensacions. Hi ha moltes coses que et produeixen una sensació de benestar, una d'elles és la llibertat que et dóna la moto. Llibertat en el sentit de: avui sóc aquí i, si vull, en un moment carrego les meves coses a la moto i em vaig a un altre lloc, a visitar una altra ciutat. No m'importen els embussos, no m'importa res, la sensació de moure'm constantment em fa sentir molt bé. Que et doni l'aire en el pit, o en el casc… això és com quan de petits obríem la finestreta en el cotxe i ens deien “tanca, tanca” però volíem respirar aquest aire i notar com ens donava a la cara, una sensació increïble. També el plaer de l'equilibri en moviment. En fi, és un cúmul de coses que et fan somriure cada vegada que vas en la teva moto.

Per què viatges sol?

Viatjaria acompanyat si trobés a algú amb qui tingués màxima complicitat, amb qui estigués molt a gust. Els meus amics amb els quals em passa això no poden o no volen deixar la vida que tenen aquí a Barcelona, fills, famílies, treballs estables… no poden deixar això. I amb la gent que m'he trobat en el món de les motos encara no he aconseguit aquesta complicitat. Viatjar només és avorrit, però cal permetre's el fet d'avorrir-se, entendre que no pot ser interessant tot. La persona amb la qual vagis també hauria d'entendre això. Hi ha qui diu que anar a Sibèria amb moto és avorrit, a mi no m'ho sembla, només hi ha camps als costats, però com no espero que tot m'impressioni constantment, estic còmode.

Com planifiques la teva ruta de viatge?

Depèn del viatge. Per exemple, si jo hagués d'anar fins a Cap Nord - que és una destinació bastant típica i turístic - faria la primera parada a Chamonix, perquè sé que allà hi ha un càmping en el qual s'està molt bé i a més es veu el Mont Blanc. Si a més resulta que a Bordeus tinc un amic, pararé allà i estaré una nit. És a dir, cada dia i cada nit va en funció d'alguna cosa. Cal anar sobre la marxa, és una de les gràcies. A més, si va tot molt planificat, quan alguna cosa no surt bé comencen els nervis. El fet d'anar molt planificat no et permet ser permeable als canvis i deixar que el viatge en si et vagi ensenyant sobre la marxa. El millor és tenir un objectiu general i a partir d'allí, veure el que va passant i anar aconseguint coses fins a arribar a ell.

Els viatges turístics en els quals es visita el més característic dels llocs està a l'ordre del dia. Què opines d'aquest concepte de viatge?

En aquest sentit opino que convé relaxar-se, perquè mai acabarem de conèixer un lloc. Portem vivint a Barcelona tota la vida i no sabem res pràcticament. Hi ha llocs o coses que són brutals i no hem vist, en canvi igual un turista sí. Jo penso que viatjar ha de ser estar atent al que està passant, permeable, que, si algú et convida a conèixer alguna cosa, acceptis la invitació, perquè així és com es viuen les experiències. El concepte de viatjar ha d'anar unit a la part en la qual tu et deixes contagiar de tot això de l'exterior.

Parlàvem sobre la convivència amb les persones del lloc, és això el que cerques en els teus viatges?

És una cosa que jo intento aprendre a fer des de fa anys i m'està costant moltíssim. Deixar-me fer, no intervenir tant. Per exemple, l'any passat vaig agafar una moto i la vaig portar fins a Angola. Vaig comprar aquesta moto per a poder deixar-la allà per a quedar-me un temps, no obstant això, quan els locals em convidaven a determinats esdeveniments sentia la necessitat de no acceptar i continuar tirant, no m'estava deixant contagiar. En aquest sentit continuo massa hermètic. Ara accepto totes les invitacions que puc, perquè així no deixo d'aprendre. A més, necessito sentir-me més lliure.

Quin és el major aprenentatge que has tret dels teus viatges fins ara?

He après que la nostra major responsabilitat és la nostra felicitat, i que moltes vegades renunciem a ella amb les nostres pròpies excuses, una pèrdua de temps. He après a, en lloc de prioritzar el que fins ara eren responsabilitats, prioritzar la meva felicitat. Estic aprenent a donar-li un gir a aquest concepte de responsabilitat, perquè la meva major responsabilitat és la meva felicitat i el meu camp de plaer.

I després de tants quilòmetres en moto, hi ha alguna anècdota que se t'hagi quedat gravada a la memòria per sempre?

La gent que viatgem a aquest nivell tenim anècdotes de manera constant. Recordo que a Mongòlia va haver-hi un dia que anava amb la moto i com no sabia anar per pista, a causa de la velocitat, vaig caure. No em vaig fer res, però la moto va quedar danyada i no funcionava. Mentre mirava d'arreglar-la va aparèixer un nen d'uns 11 anys que era pastor i em va portar a una casa que hi havia a prop. En aquesta casa volien ajudar-me a arreglar la moto fos com fos, però era tard i vaig intentar explicar-los que volia dormir i fer-ho l'endemà. No ens enteníem en cap idioma fins que un de la família va aparèixer amb un diccionari mongol – anglès. Vaig buscar la paraula “tomorrow” i la hi vaig mostrar, amb la mala sort que l'exemple de frase del diccionari era: tomorrow is my birthday. De sobte, tota la família va començar a cantar-me l'Aniversari Feliç, a les 8 de la tarda, al desert de Mongòlia.

I al final què va passar amb la moto?

Al final ens vam entendre, la vam aconseguir arreglar l'endemà.

Imagino que de vegades passes per llocs en els quals no hi ha ningú, estàs sol. Portes algun tipus de tecnologia especial per a estar localitzat?

No. No m'agrada el fet d'anar tan localitzat, no sé per què, però m'estressa. A més, mai he tingut la sensació d'estar perdut i només perquè no faig travessies camp a través. Al final, en qualsevol lloc, en 3 o 4 hores sempre passa algun cotxe. I si hi ha un problema, la gent sempre t'ajuda. Si hi ha pista, tard o d'hora passarà algú.

Amb quina destinació de les que has visitat et quedaries i per què?

Jo estic molt còmode als països de la Unió Soviètica perquè parlo una mica de rus, perquè em fa molta gràcia la seva idiosincràsia, i perquè és el meu fetitxe, com el d'uns altres pot ser la Xina o Àfrica. A mi tot el soviètic em fa sentir còmode.

Quin és per a tu el millor moment del viatge?, quan comença i quan acaba el teu viatge?

El viatge comença en el moment que penses “el faré” i comences a planificar. A partir d'aquí, decideixes la destinació i et passes tot el dia pensant en això. El pitjor moment és la volta a casa. Ens envaeix una espècie de depressió post vacacional multiplicada per molt. Tu portes una rutina durant un o dos mesos fent el que més t'agrada que és anar enmoto, dormint en llocs diferents, coneixent gent i llocs diferents… i de sobte et veus una altra vegada a la rutina, en un lloc en el qual ja coneixes absolutament tot, i l'últim que et ve de gust és reprendre la teva vida de sempre. Llavors comença una espècie de desastre que a poc a poc es va apaivagant, fins que comences a pensar quina serà la següent destinació i comences a il·lusionar-te de nou.

Com gestiones aquestes crisis?

Perquè s'entengui, et vas en desenvolupament social 8 i tornes en desenvolupament social 3. Perquè t'has anat amb un treball estable, parella, casa, estalvis… i quan tornes ja no tens algunes d'aquestes coses i a més pot ser que estiguis fins i tot malalt. Llavors costa reprendre una altra vegada els hàbits i la vida que tenies.

Quant temps et dura aquest procés de readaptació a la realitat?

És com el mal d'amors, si la relació ha estat molt llarga et dura més, i si la relació ha estat més curta doncs dura menys. Tampoc li dono molta importància.

Com creus que està afectant el turisme a la ciutat de Barcelona?

El turisme a les ciutats és un problema perquè és un estrès per als autòctons. Les riuades de turistes arrasen amb la cultura i les tradicions locals. Totes les ciutats atractives es converteixen en una espècie de Walt Disney i perden interès perquè no pots contagiar-te de res. Anar a Roma ara no és igual que anar fa 50 anys. Hi ha tanta gent que no pots estar tranquil, no et sents a casa. Si vols veure la Rússia real has de sortir de Sant Petersburg o Moscou. Arriba un moment en el qual a mi ja em satura tant el turisme que m'és igual en què ciutat estic, em sembla tot el mateix, perquè s'ha perdut la màgia de les ciutats.

Per exemple, jo he fet de turista a Sant Petersburg mentre m'arreglaven la moto, i vaig veure el més famós, el que sortia a les guies. Això és l'estàndard, el tradicional. Però, a més, si ets inquiet hi ha moltes més coses per veure. A mi se'm va ficar al cap que volia veure la fàbrica de motos russes - que està al mig de Sibèria - llavors vaig decidir deixar les guies i anar allà. Vaig poder entrar i va ser el més satisfactori.

En aquest sentit, alguna vegada has sentit que t'estaven portant per on volien?

Em va passar a Sant Petersburg, vaig acabar saturat de ser turista. És un autèntic estrès tot això d'entrar a un lloc, fer la foto i adéu, a més amb gent per tots costats.

Quan tornes a Barcelona, com la veus?

Barcelona segueix igual, i això reafirma la meva idea que ha estat bona idea sortir i que el temps aquí sembla que avança i la gent segueix la seva vida i tots envellim amb un mateix final. Així i tot, sempre trobo a faltar la complicitat de la gent d'aquí i ser a la meva casa d'Esplugues. Això em fa venir ganes de tornar.

Has viscut a ciutats com Estocolm, què et dóna Barcelona com a ciutat per a viure a diferència d'unes altres?

La complicitat de la gent. A més, Barcelona és una ciutat bonica, que conec i en la qual em sento com a casa. De tot el que he fet aquí m'han sortit amics duradors, amics que no tens quan estàs fora i et sents una mica sol.

Quines són les teves pròximes destinacions i viatges?

Estem treballant amb Benelli per fer una primera volta al món, estem intentant arribar al pressupost i buscant patrocinadors. Si no arribem al pressupost, el que passarà és que no tindré casa quan torni i a hores d'ara ja no vull tancar més cases, vull tornar i que m'estiguin esperant les meves coses. També vull poder escriure el que seria el meu quart llibre. Ara tinc entrevista amb una marca de cascos i em costa molt convèncer als departaments de marqueting que el que els ofereixo és un bon contingut perquè ells treguin molt profit.

I amb la volta al món, tens traçada la ruta?

Ahir vaig a començar a pensar-ho. Al principi volia anar per la Xina, per a visitar la fàbrica de motos de Benelli allí, però amb tot això del coronavirus s'està trontollant la idea. El millor llavors seria fer-la en comptes d'horitzontal, vertical, començant per Àfrica, Sud-amèrica i el Canadà fins a tornar a Europa pel nord. La ruta vertical, ens portarà un any.

Et consideres un valent?

Sí, en el sentit que no sols he acceptat aquest estil de vida, sinó que continuo lluitant per consolidar el concepte que la meva màxima responsabilitat és la meva felicitat i tot el camp del plaer. Això xoca amb el que durant 40 anys he cregut.