Barcelona, desembre de 2016. Una trentena de persones es col·loquen en una escala senyorial per fer-se una foto de família. En primer plànol apareixen els germans Torra-Balari Cera, tres dels descendents més directes del doctor Enric Cera, soci fundador de l'actual RACC i segon metge de Barcelona a realitzar visites a domicili amb el seu propi vehicle, a més de ser el promotor i primer propietari de la casa que porta el seu nom: la torre Cera, construïda per Enric Sagnier en 1914. Després de la foto de rigor, Beatriz Torra-Balari alça una copa i dedica unes paraules a les quatre generacions de Cera allí presents recordant la importància que tenia l'habitatge per al doctor Cera, que va fer de la casa un autèntic nucli familiar per a ells i els seus hereus: “gràcies a aquesta casa, com a símbol d'unió durant tants anys jo crec que ho hem aconseguit, així que brindem per això”
Per celebrar la fi de la rehabilitació d'aquest xalet alpí Núñez i Navarro va organitzar una visita a la casa amb els descendents de l'antic amo. Però en aquesta ocasió els que exercien d'amfitrions eren els Cera. Beatriz, a qui ja coneixem, i els seus germans, Reyes i Mauricio. Amb ells com a guies va començar un tour que va anar des del jardí fins a l'antiga golfa on estaven les dependències del servei, passant per la sala on es rebien a les visites i per l'antiga capella en la qual els Cera celebraven entre altres coses la Missa del Gall cada Nit de Nadal: “Ens ajuntàvem cada any entre 90 i 100 persones i després del sopar venia el canonge i feia la missa per a nosaltres i els nostres amics”, comenta emocionat i amb lluentor en els ulls Mauricio Torra-Balari.
La trobada va servir per reunir a la casa, una vegada més, a germans, cosins, nebots, fills i néts, que recorrien amb curiositat les estades de l'antiga casa familiar. Els uns i els altres buscaven les modificacions resultants de la rehabilitació. Quan les trobaven les compartien entre ells: “i aquí hi havia un passadís petit que era la comunicació per anar al bany” explicava Mauricio, qui recordava a la perfecció la distribució del que fos el seu dormitori allà pels anys 50.
Aquesta va ser una de les escasses diferències oposades durant la visita. Una altra d'elles la van trobar en la golfa. “Han baixat el sostre, no?” pregunta algú. “Sí, sí. Això estava més alt”, respon una altra persona. “Jo recordo això amb goteres contínuament. Cada vegada que plovia pujàvem a veure per on es colava l'aigua”, afegeix Beatriz. I és que “excepte algun detall nimi”, com apunta Mauricio, la restauració duta a terme per Núñez i Navarro ha adequat la casa als seus nous usos i als nous temps (col·locant un ascensor en el buit de l'antiga xemeneia) però amb la intenció de restaurar tota la seva naturalesa i majestuositat originals. “No esperàvem trobar-la tal qual. S'ha respectat al 100%. Pensava que l'escala la canviarien però tot està tal qual ho deixem fa més de deu anys”, conclou.
Precisament l'escala noble és un d'aquests llocs on més vegades s'ha reflectit la unió dels Cera. Amb graons de marbre i passamans i barana de fusta, ha estat testimoni de les grans celebracions, sent el decorat habitual de les fotos de família. Va ser a més un lloc d'entreteniment clandestí per a nens com Mauricio, que es lliscava per la balustrada una vegada i una altra en contra de les normes paternes: “Estava prohibidíssim. Alguna vegada quan baixaves malament, la pinya decorativa del final sortia volant i després hi havia bregues grandíssimes”.
Els germans Torra-Balari Cera no van ser els únics a rememorar historietes de la vella casa familiar. Si ben ells van néixer allí i van passar bona part de la seva vida, altres Cera més joves que ells van celebrar els seus batejos i comunions fins que en 2006, Maria Luisa Cera, la mare de Reyes, Beatriz i Mauricio va vendre l'immoble a Núñez i Navarro.
Una de les històries més recordades durant la visita, potser la que més, té com a protagonista a Beny, Bernardo Rivière, advocat de 43 anys, que sent un nen va trencar d'una pedrada la vidriera que presideix l'escala principal. Amb el temps, la història s'ha anat magnificant i segons a quina familiar preguntem la pedra es converteix en tirachinas o en escopeta de balines. Però ell mateix s'encarrega de desmitificar-ho: “Estàvem en el jardí de la casa d'a dalt tirant pedres jugant a veure qui arribava més lluny i llavors vaig tirar jo i de sobte sentim un cristall trencat”, afirma al peu de la vidriera i assenyalant el punt exacte de l'impacte, que solament és apreciable acostant-se a ell.
Mentrestant, altres assistents segueixen fent-se fotos en la refeta escala. Després del retrat de família i el brindis, els Cera tornen als seus quefers i abandonen a poc a poc la vella casa familiar. Alguns s'emplacen a veure's pròximament i uns altres aprofiten l'oportunitat per donar un últim passeig pel jardí. A partir d'ara, la torre Cera tornarà a tenir reunions, però aquesta vegada no seran de plaure, sinó de negocis, dins de l'ús com a oficines al que serà destinada. Un ús que no desagrada als hereus del doctor Cera: “jo crec que al meu avi i sobretot a la meva mare els hagués agradat, perquè en aquesta casa sempre hi ha hagut vida. I ara tornarà a haver-la”, sentència Mauricio, que des del jardí mira amb nostàlgia a la qual va anar la casa de la seva infantesa.
