Poble Sec: de l'humil al monumental en un barri transgressor
A la llera de la muntanya de Montjuïc es troba el Poble Sec, un barri extramurs de la Barcelona medieval que va suposar el primer eixample de la ciutat fins al pla Cerdà
La costa del Poble Sec, com a port natural, es va usar com a port de la ciutat per ibers i romans, ja que disposava d'una via d'accés a la ciutat. Tal com comentàvem la setmana passada, el mateix Hèrcules va arribar a la seva riba i va quedar meravellat de l'enclavament. De fet, el port natural es va usar habitualment fins al segle X i esporàdicament fins al segle XIV. Sense oblidar que Pedro III d'Aragó va iniciar la construcció de les Drassanes Reials de Barcelona entre els anys 1275 i 1285, on radica l'actual Museu Marítim de la ciutat.
L'actual Poble Sec, Poble Sec, queda emmarcat entre l'Avinguda del Paral·lel i la muntanya de Montjuïc, i entre el port i la Plaça Espanya. A tan sols 20 minuts caminant de Plaça de Catalunya, va anar en realitat el primer eixample de Barcelona fins que Ildefons Cerdà va projectar la reforma urbanística en 1859. Històricament va ser un territori de cultiu i hortes situat extramurs. Però quan les muralles de la ciutat es van eliminar en 1854, els propietaris dels terrenys de la faldilla baixa de Montjuïc van començar a parcel·lar-los i a edificar cases senzilles per a obrers sense ordre ni concert. De fet, la zona era d'influència militar des de la Guerra de Secessió i la construcció del Castell en el seu cim, i fins a 1869 va tenir restringida l'edificació a construccions més altes de cinc metres per evitar obstacles als projectils. Així van néixer els barris de la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Beltrán, més tard agrupats com Poble Sec.
Per què Poble Sec si històricament era territori de cultiu? Segons l'historiador Miquel Badenas, que és qui més s'ha documentat sobre el barri, la terra era molt fèrtil i l'aigua provinent de Montjuïc baixava en abundància, però “les fàbriques de teixits que a mitjan segle XIX es van instal·lar al voltant de les drassanes van començar a absorbir ingents quantitats d'aigua. Els pous van començar a quedar-se secs perquè l'aigua se n'anava a les fàbriques, que funcionaven amb la llavors moderna energia del vapor”. Va ser precisament la industrialització durant el segle XVIII la que va començar a canviar la fisonomia rural del barri: carboneres per al port, secaner de teles, l'explotació de la pedrera de pedra de la muntanya per construir edificis a la ciutat i, sobretot, la implantació de la central elèctrica del Paral·lel en 1882, la Barcelona Traction, Light andPower Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. D'aquesta central elèctrica es mantenen únicament les seves tres xemeneies, que donen nom a l'actual parc de “Les 3 Xemeneies” on skaters i grafiters campen a pler i on cada dissabte al matí se celebra el Mercat de la Terra, amb producte ecològic de proximitat.
De la Guerra Civil, el barri conserva el Refugi 307, un dels millors i el millor conservat dels més de 1.000 que va arribar a haver-hi en tot Barcelona per defensar-se dels bombardejos indiscriminats. Es tracta d'un refugi antiaeri que tenia 3 accessos i que va ser excavat gràcies al treball dels veïns del barri. Prop de 400 metres de túnels de 2’10 metres d'alt i d'entre 1’5 i 2 metres de ample, amb diverses estades: lavabos, font, infermeria, sala per a nens i llar, entre altres.
Però no tot van ser penes, el Paral·lel va anar sempre una artèria de faràndula, revista i vodevil, seu de la Barcelona canalla, que va arribar a tenir 11 teatres. Alguns perduren, com el mític El Molino, que va obrir les seves portes en 1908 amb el nom de “Petit Moulin Rouge” i un esperit transgressor que va mantenir fins i tot durant el franquisme, quan va canviar al seu actual nom. Tancat en 1997 va reobrir en 2010 juntament amb uns altres de nou encuny com la Sala Barts en la qual va ser seu de l'antic Teatre Español. El Paral·lel viu actualment un segon renéixer juntament amb el Teatre Apol·lo, el Victoria, el Comtal i sales com Hiroshima, entre altres, que ofereixen una programació versàtil i variada. No en va, el Poble Sec ha estat bressol de grans artistes: des dels músics Joan Manuel Serrat -el noi del Poble Sec-, Jaume Sisa, Carles Benavent i Maite Martín, a l'actor Joan Gràcia del Tricicle, la cèlebre orquestra La Salseta del Poble Sec, bona part dels integrants dels Mustang i comunicadors com Julia Otero. I uns altres, com a Sol Picó, Premi Nacional de Dansa, ho han escollit com a seu dels seus projectes artístics.
Arquitectònicament, és un barri de cases humils entre les quals es troben petites joies modernistes com el número 34 del carrer Margarit o el 28 i el 34 del carrer Tapioles entre unes altres. Però en el qual destaquen grans equipaments com l'antic Palau d'Agricultura calmi del Teatre Lliure; el palau de les Arts Gràfiques seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya; el Teatre Grec, el MNAC i, en general, tota l'herència de l'exposició internacional de 1929 i de la Barcelona Olímpica de 1992 amb l'Estadi Olímpic i el Pavelló Sant Jordi en la part alta del pujol.
Recorden la tornada de “Baixant de la Font del Gat / una noia, una noia /baixant de la Font del Gat /una noia i un soldat”? Doncs la famosa Font del Gat es troba en els Jardins Laribal, al costat del Teatre GREC, i era on les classes populars pujaven a peu per fer fontades, és a dir, menjar, beure, ballar, celebrar festes i cortejar-se en els dies d’esbarjo. A partir de 1918, en el marc de les obres d’enjardinament de la muntanya, Josep Puig i Cadafalch va transformar l'antic berenador en un restaurant, que actualment està en ús. Pugen, vostès?
