Pablo Jiménez Burillo (Fundació Mapfre) “Encara ens costa entendre l'acabat artístic de la fotografia”

La Casa Garriga Nogués és un dels molts exemples de patrimoni modernista recuperat per als nostres dies amb una finalitat cultural. Catalogat com Ben Cultural d'Interès Local des de 1980, aquest edifici d'estil eclèctic, i inspirat en el modernisme imperant, va ser dissenyat per Enric Sagnier, creador d'edificis tan singulars com el Palau de Justícia de Barcelona, la Basílica del Tibidabo, l'edifici de Duanes de Barcelona, la residència La Pineda o la torre Enric Cera. 

Després d'albergar la residència de la família Garriga Nogués, l'edifici ha comptat amb diferents usos, dels quals els dos últims li han donat la capacitat museística que posseeix actualment. Primer va ser la Fundació Francisco Godía (2007-2014) i després la Fundació Mapfre (2015-actualitat) els que han aconseguit integrar a tan singular edifici en el circuit cultural de la nostra ciutat, oferint algunes de les millors obres pictòriques dels segles XIX i XX i amb grans retrospectives sobre alguns dels fotògrafs més rellevants del segle XX.

Amb aquesta excel·lent combinació d'arquitectura, cultura i fotografia, i aprofitant la presentació de la nova temporada, vam tenir l'oportunitat de xerrar amb Pablo Jiménez Burillo, director de l'Àrea de Cultura de la Fundació Mapfre des de 2014, que explica a més amb una àmplia experiència com a crític d’art.

Com neix la Fundació Mapfre i quins objectius persegueix?

La Fundació Mapfre neix en 1975 amb una doble visió. D'una banda social i per l'altre cultural. Des d'aquesta última part, la qual cosa vam fer va ser rescatar tota la pintura de finals del segle XIX i principis del segle XX. Amb el temps ens vam ser obrint a una nova visió més internacional. Fa 10 anys, vam veure que no hi havia cap institució a Espanya que tingués una programació estable de fotografia. Llavors, decidim fer la programació independent d'exposicions de fotografies històriques. Fins a aquest moment, solament estàvem a Madrid i fa uns tres anys decidim fer-ho a Barcelona, encara que sí que és veritat que fèiem moltes exposicions en col·laboració. Aquesta seu recull una mica la programació de sala i un resum d'arts plàstiques, arquitectura i escultura.

Què atreu més al públic barceloní: la fotografia o la pintura?

La pintura segueix tenint general preferència. Estàvem acostumats a anar a veure exposicions de pintura i per això ens costa encara fixar-nos en la fotografia, llegir-la i entendre realment l'acabat artístic que pot tenir.

Què els va portar a triar la Casa Garriga Nogués com a seu de la fundació a Barcelona?

Primer, perquè hi havia una oportunitat. Després, perquè estem acostumats a treballar amb les comoditats que té el lloc, amb espais molt singulars i perquè l'arquitectura de l'edifici correspon a la pintura que exposem. I per a nosaltres també és una manera de mantenir un lloc de la cultura a Barcelona.

Apuntava que la programació de Barcelona era diferenciada a la de Madrid o això es deu al fet que existeixen diferents inquietuds culturals?

Aquest any presentem a Barcelona una exposició que centra per primera vegada a Picasso i a Picabia. Són dos artistes molt diferents que tenen en comú a Barcelona com a lloc molt important en les seves respectives carreres. Llavors, entenem que és una ciutat que té molta entitat i tindria menys sentit organitzar-la a Madrid. Per això, sempre intentem diferenciar les programacions, no tant perquè el públic és diferent. És més un interès nostre, intentar fer coses que tinguin especial interès a Barcelona.

Quin és el procés de selecció de peces o temàtiques que van a exposició?

Fer exposicions és un procés molt complex perquè cal convèncer a molta gent, organitzacions i museus que et prestin certes obres. És un treball, de vegades, d'insistència i hi ha projectes que cal anar modificant segons les obres que podem aconseguir.

Recentment, a Barcelona, vam poder gaudir del Japó post-atòmic de Shomei Tomatsu, que ha estat molt avalat per la crítica en els mitjans locals. Com ha funcionat entre el públic?

Bastant bé, la veritat. Crec que s'han complert dues coses amb Tomatsu: El primer, que és un gran fotògraf i això el públic ho reconeix. El següent és que jo crec que els últims anys s'ha anat generant un interès pel Japó i la seva literatura i Tomatsu compte molt bé com es dóna aquest procés tan dramàtic i dolorós d'arribar al Japó contemporani.

I actualment, podem gaudir una exposició de Picasso i Picabia. És clau començar el curs amb una aposta forta com Picasso?

És el moment que tenim per fer la nostra exposició de pintura i intentem que sigui alguna cosa molt important. A més, ens sembla bé obrir la temporada amb una exposició d'aquest tipus, sobretot perquè Barcelona és una ciutat molt “picassiana” i cal insistir per aquest interès.

Creu que queda alguna cosa per descobrir sobre Picasso quant a la seva obra?

Sí. Picasso és un dels pintors més enigmàtics de la història. Jo crec que encara podem aprendre moltes coses d'ell i veure coses diferents. A més, el nostre gust va canviant i el que es valorava molt de Picasso el segle passat, avui es veu d'una altra manera. Crec que és un artista de tal riquesa i matisos que sempre hi ha coses noves per descobrir. I l'exposició a Barcelona ens mostra a un Picasso completament diferent.

Després d'aquesta mostra, què serà el proper que podrem veure a Barcelona?

Farem una exposició d'una fotògrafa nord-americana, que va ser una dona que va estar a París en els anys 20-30 i que va formar part d'un grup d'artistes i escriptores que van conformar una idea moderna de la dona. És una fotògrafa enlluernadora en el seu treball. Però, a més, té aquest altre vessant d'haver estat una de les dones independents que mostra un moment important en la història del feminisme.

Com veu el panorama fotogràfic actual a Espanya?

Realment riquíssim. Ho veiem ja no solament en exposicions de galeries, perquè avui veiem que hi ha quantitat important de joves fotògrafs que competeixen amb artistes d'altres països. Jo crec que, ara mateix, la generació de joves fotògrafs espanyols és realment estupenda.