Oriol Muntané aposta per la rehabilitació i la inclusió de cobertes fresques i enjardinades com a mesures d'arquitectura sostenible
L'arquitectura sostenible guanya cada vegada més terreny i prioritat a l'hora de plantejar i urbanitzar les nostres ciutats. Construir de manera respectuosa amb el medi ambient, reduint la petjada de carboni i generant el mínim impacte ecològic s'han convertit en vectors clau en la ruta cap a la sostenibilitat.
A Núñez i Navarro volem amplificar les veus d'aquells professionals que contribueixen a millorar els entorns de les persones a través de mesures sostenibles. Per aquest motiu, avui hem volgut xerrar amb Oriol Muntané, arquitecte a l'estudi especialitzat en rehabilitacions amb eficiència POMA arquitectura, sobre com l'arquitectura pot contribuir a minimitzar els efectes del canvi climàtic si s'aplica en termes ecoeficients.
Des de l'inici de la seva carrera professional, Muntané es va interessar especialment en l'àrea de l'energia aplicada al funcionament de l'arquitectura i a la construcció amb materials de baix impacte ambiental. L'arquitecte valora l'evolució que ha experimentat aquest camp d'estudi, incrementant exponencialment la seva popularitat durant els últims anys: “Quan jo vaig començar a exercir, gairebé no s'establia una relació entre arquitectura i energia, de manera que el camp d'estudi estava poc explotat”. Ara la sinergia entre els dos camps desperta cada dia més interès en la població.
La fusió d'arquitectura i energia va portar a Muntané a analitzar un problema cada cop més habitual a les ciutats densament poblades com Barcelona: l'efecte de les illes de calor. Aquest fenomen provoca un augment de les temperatures a les zones més urbanitzades en comparació amb les zones no urbanitzades del seu entorn. L'augment de temperatures s'accentua especialment durant les nits d'hivern, encara que “per norma general, tots li restem importància perquè no ens molesten uns quants graus més. En realitat, hauria de preocupar-nos de la mateixa manera que ho fan els estius cada cop més calorosos”,alerta.
En preguntar-li pel motiu d'aquesta anomalia, Oriol Muntané assenyala la radiació solar i la composició dels materials arquitectònics habituals com els principals desencadenants de l'efecte: “La radiació solar incideix sobre els edificis i les seves cobertes, sobre les places i els carrers. Aquestes superfícies absorbeixen la radiació, la transformen en calor i la reemetent a l'entorn, escalfant-lo”, explica.
Tanmateix, la reflexió de la llum solar sobre els materials arquitectònics dels nuclis urbans no és l'única raó que provoca l'increment de les temperatures a les zones urbanitzades, sinó que altres qüestions arquitectòniques, urbanístiques i humanes també maximitzen els efectes de les illes de calor. En línies generals, tota activitat té un impacte en l'entorn, sigui aquest menor o major; i tal com exemplifica l'expert: “des dels cotxes que circulen pels nostres carrers fins a l'alçada dels edificis contribueixen a l'efecte d'illa de calor. Aquest fenomen s'agreuja, a més, a causa de la densitat d'edificis, que impedeix que la calor es dissipi fàcilment”.
Després de la seva explicació sobre l'escalfament de les ciutats, entenem que Barcelona pateix l'efecte d'illa de calor i no ens sorprèn. A la nostra ciutat vivim al voltant d'1,6 milions de persones que, distribuïdes en 100km2, equivalen a 16.420 habitants per km2. El Poblenou, el Raval i la Ciutat Vella ocupen les tres primeres posicions en el rànquing de barris més densos. Aquest retrat demogràfic permet a Muntané aclarir que l'obstacle principal a l'hora de dissipar la calor a la ciutat no és la quantitat de gent en si, sinó el nombre d'edificis construïts i, especialment, la seva alçada. Com més alta sigui la relació entre l'alçada dels edificis i l'amplada del carrer, més difícil resultarà dissipar la calor, és a dir, com menys cel veiem, més densitat hi ha.
En preguntar-li pel motiu d'aquesta anomalia, Oriol Muntané assenyala la radiació solar i la composició dels materials arquitectònics habituals com els principals desencadenants de l'efecte: “La radiació solar incideix sobre els edificis i les seves cobertes, sobre les places i els carrers. Aquestes superfícies absorbeixen la radiació, la transformen en calor i la reemetent a l'entorn, escalfant-lo”, explica.
Davant d'aquesta problemàtica generalitzada a les zones urbanes, intentem esbossar solucions, encara que ràpidament Muntané exposa la que seria la solució ideal: “Hauríem de transformar les cobertes de pràcticament tots els nostres edificis i convertir-les en cobertes fresques. Les cobertes són la superfície que més radiació rep -especialment a l'estiu- i que més s'escalfa dels edificis, afavorint l'augment de la temperatura a les ciutats especialment denses. Llavors jo, com a arquitecte, em vaig preguntar: què passaria si intentéssim que les cobertes no s'escalfessin d'aquesta manera?
Muntané utilitza un exemple força gràfic per explicar la quantitat de radiació que reben les cobertes que solen estar acabades amb rajoles de color rogenc: “Quantes vegades ens han dit a l'estiu que no hauríem de vestir-nos de negre? Moltes, veritat? El color fosc atreu la calor i amb les cobertes passa exactament el mateix. De la mateixa manera que durant les èpoques de calor traiem de l'armari les nostres peces "més eivissenques", l'expert proposa transformar les cobertes “canviant el tipus de rajoles tradicionals de tons rogencs per rajoles clares o blanques que permetrien assimilar la temperatura de les rajoles a la temperatura ambient”. I és que en estudis pràctics s'han avaluat diferències de fins a 20 graus entre una coberta blanca i una coberta amb acabats ceràmics.
L'arquitecte enumera altres avantatges de l'ús de pigments clars, defensant el poc cost econòmic que comportaria modificar el color de les superfícies: “Atès que es tracta exclusivament de pintura, el procés no és especialment car. Evidentment necessita un manteniment perquè la pol·lució i la pols ennegreixen les superfícies, però el seu manteniment no suposa un obstacle definitiu a l'hora d'utilitzar-les”.
Malauradament, la legislació urbanística de Barcelona no permet avui dia modificar el color dels teulats per tal de preservar el paisatge urbanístic. Tanmateix, Muntané valora positivament la posada en marxa d'un projecte urbanístic tàctic que “anima a enjardinar les cobertes dels edificis davant la impossibilitat de poder-les pintar de colors clars. D'aquesta manera, les cobertes enjardinades permetrien absorbir la humitat, el soroll, la pols, etcètera, i fins i tot podrien servir com a espais d'oci”, comenta.
Després d'exposar aquestes dues solucions per a reduir l'alta radiació solar que absorbeixen les terrasses actuals, Muntané afirma que “ambdues solucions són encertades” encara que per a ell, l'ideal és “combinar ambdues tècniques tant com sigui possible ja que no totes les cobertes poden sotmetre's a un procés total d'enjardinament -ja sigui per qüestions de pes o d'accessibilitat per a la seva conservació-. No obstant això, combinar les dues solucions permetria mitigar la radiació solar i purificar l'aire. En el cas de disposar de plaques fotovoltaiques combinades amb cobertes reflectants, s'augmentaria la producció de les plaques. Són tot avantatges que impulsen la sostenibilitat.
Muntané aposta per aquest tipus d'accions sostenibles en els projectes arquitectònics en els quals participa tant com li és possible i reconeix que, encara que encara hi ha molt de camí per recórrer en la ruta cap a la sostenibilitat, hem de marcar-nos objectius que garanteixin una arquitectura sostenible en el futur: “En primer lloc, hem de reduir els usos dels sistemes de climatització i calefacció. A mesura que les temperatures són cada vegada més altes, utilitzem cada vegada més sistemes de refrigeració que, al seu torn, provoquen l'escalfament de les ciutats”.
En segon lloc, “També hem de reduir les demandes de construcció i optar més per la rehabilitació dels espais, ja que permet construir sense utilitzar un ús elevat d'energia; així com promoure l'ús de materials amb baix impacte ambiental com la fusta o altres que tinguin una petjada ecològica mínima”.
Sens dubte, xerrar amb Oriol Muntané ens fa veure l'arquitectura ecoeficient com una eina fonamental per donar resposta a la crisi climàtica que ens afecta. Les ciutats del segle XXI han de replantejar els seus models urbanístics i apostar per la rehabilitació dels espais i edificis com a solució sostenible i de valor, a més de “augmentar les zones verdes a les ciutats, reduir la densitat de les ciutats i millorar la qualitat arquitectònica dels seus edificis, entre altres aspectes” tal com conclou l'arquitecte.
Hi ha moltes accions que podem dur a terme per transformar les nostres ciutats en més sostenibles i tots podem contribuir a la seva millora. Nosaltres us mostrem alguns entorns que hem rehabilitat per promoure la construcció sostenible.
I tu, de quina manera contribueixes a millorar l'entorn de la teva ciutat?
**Font: Akbari, H., Menon, S. & Rosenfeld, A. 2009, 'Refrigeració global: augment de l'albedo urbà a tot el món per compensar el CO2.'
