Entrevista a Salvador Andreu, besnét del Doctor Andreu

En un pis baix del barri de Sant Gervasi, a uns 200 metres de la Rotonda, ens trobem amb Salvador Andreu, besnét del famós Doctor Andreu, el de les pastilles per a la tos. En la seva oficina ha erigit un autèntic museu sobre la figura de l'eminent farmacèutic i la seva obra. Allà trobem receptaris, orles, objectes personals i gairebé un centenar d'escriptures de propietat corresponents a d'altres finques que el Doctor Andreu va adquirir en l'Eixample. S'inicia llavors una apassionant conversa sobre arquitectura i urbanisme que ens porta a la Barcelona del XIX, la de la Ciutat dels Prodigis, la que es va arrencar la camisa de força que la mantenia presonera entre les seves muralles i es va expandir fins a absorbir viles com Gràcia, Sant Martí o el propi Sant Gervasi.

El primer que em crida l'atenció de vostè, Salvador, és que es diu com el seu besavi... És un nom típic en la família que s’hereta de pares a fills?

Alguna cosa semblant. Fins avui hi ha hagut cinc persones anomenades així en la família. I si que té una mica que veure amb la idea més romàntica del primogènit. Encara que tenim una anècdota tenebrosa amb el nom que, afortunadament, s'ha trencat. El meu besavi es deia Salvador Andreu. Al seu primogènit li va posar també aquest nom, i va morir de tuberculosi amb 37 anys... Amb la seva mort, el segon fill home va passar a ser el gran, l'hereu. Aquest era el meu avi, José Andreu, qui al seu torn va tenir altres fills. Al més gran li va posar Salvador, i també va morir jove i sense descendència per una bronquitis. En morir el meu oncle Salvador, el meu pare va passar a ser el gran.

I quan jo vaig néixer em van posar Salvador. Tota la família es va revolucionar: "Salvador és un nom maleït". I per això em van posar Salvador José, encara que tothom em crida Salvador... i de moment segueixo viu (riu). I el meu fill major també es diu Salvador. Suposo que hi ha hagut una admiració per aquest nom en la nostra família.

Es veu vostè molt jove per haver conegut al Doctor Andreu...

No ho vaig conèixer. Jo tinc 59 anys. Vaig néixer al gener de 1958

Llavors, si els càlculs no ens fallen, hi ha un espai de 30 anys entre la defunció del seu besavi i el seu naixement Com es transmet la memòria del Doctor Andreu a través de la família i quins records li arriben a vostè?

Jo quan era petit no tenia cap consciència de ser el besnét del Doctor Andreu. En la família aquest fet es vivia amb normalitat. Érem una família absolutament normal. Encara que sí que hi havia una sèrie d'aspectes molt particulars que em van fer advertir que realment hi ha hagut una història important al voltant de la figura del meu besavi. De quina manera? Pel seu llegat. El Tibidabo era com nostra casa. Anàvem allà i tot el personal ens tractava molt bé. A la Cerdanya també hi havia una herència molt potent de la família Andreu, que eren les cases del llac... Poc a poc em va ser cridant l'atenció i em vaig ser interessant en la figura i en el personatge per conèixer-ho millor.

Sona una mica fanfarró dir-ho, però el meu besavi va ser el propietari més gran de finques de Barcelona. Tenia al voltant de 100 finques. I les tinc documentades. Cadascuna d'elles amb una fotografia i plànols de l'època, descripcions... La possessió de tantes finques a mi em cridava l'atenció, perquè gairebé allà on anaves era una finca d'ell.

Sobre això que comenta, L'Esquerra de l'Eixample, tota la part alta, tot promocionat i edificat pel Doctor Andreu... al final, tenia sensació de propietat?

No de propietari en el sentit d'ostentació, sinó d'estar a casa. No ho dic amb cap sentit de supèrbia, ni moltíssim menys... és de sentir-te una mica com a casa. I molt més, suposo, seria el cas de la generació del meu avi... Miri, tinc fotografies de com era el passeig de Sant Gervasi en els anys 20 i anys 10. Quan el meu avi era un nen això era un carrer deshabitat pràcticament. Per aquí no passava ningú. I era com si estiguessis en una urbanització de quatre amics... Serà que un és més nostàlgic i tot aquest tema m'ha interessat sempre.

De manera que s'ha anat convertint vostè en el dipositari del llegat del Doctor Andreu...

Sí, sí, una mica... o molt. Suposo que la meva afició a la història en general, i en particular la de la meva família, i la meva netedat per tenir les coses cuidades ha fet que la família m'hagi dipositat aquesta tasca. Encara que això no vol dir que molts membres no guardin també les seves coses, les més volgudes. Però les que cap sap què fer amb elles, me les donen a mi.

Llavors, es podria dir que és vostè la persona que millor coneix al Doctor Andreu, que millor ha arribat a entendre la seva obra, el seu treball... Ens podria explicar com creu vostè que era?
Jo no sé si sóc el que millor ho coneix, però el que més ha fet per intentar conèixer-ho segur. M'he documentat tot el que he pogut, he intentat creuar informació de diferents fonts... La veritat que era una persona senzilla, humil, treballadora, respectuós de Déu i era un home molt treballador. El que més em sorprèn, pel seu aspecte, pel seu caràcter, és l'emprenedor que era. Sembla que aquesta qualitat avui dia va més amb persones de caràcter extravertit i ell era el contrari, més aviat una persona tranquil·la.

Com descobreix vostè aquest caràcter?

A través de les seves memòries. Les va escriure entre 1905 i 1924. Una pàgina i mitjana per any. I fa un resum d'aspectes personals i familiars, i també una revisió del que ha ocorregut l'any. Parla de la Primera Guerra Mundial, d'atemptats anarquistes a Barcelona... o sigui és un veritable document històric. Quan ho llegeixes aprens a entendre com percebia les coses. Demostra una sensatesa, una serenitat i una ponderació que em sembla excepcional.

Però alhora era un emprenedor somiador que va ser capaç a més de realitzar aquests somnis. Que això realment és el més bonic, fer el que va fer contra vent i marea. En aquella època va ser alguna cosa excepcional. No oblidem que per 1880, quan ell rondava els 40 anys, ja tenia al cap la idea d'organitzar el Tibidabo. Aquest any encara s'estaven tirant les últimes muralles de Barcelona. La gent anava a estiuejar a Sarrià i el Tibidabo els quedava molt lluny i urbanitzar-ho era una empresa complicadíssima.

Tot un visionari, per descomptat...

Així era ell. Un home molt emprenedor, però alhora una persona humil, molt senzill i... molt llest també. Va començar a comprar finques, encara que en aquella època tampoc és que fos un gran negoci tenir patrimoni immobiliari. Durant moltíssims anys, les rendes estaven protegides primer per uns governs i després per uns altres, i els propietaris de finques les hi veien i desitjaven per rendibilitzar una finca. Va començar a comprar finques fora del que era Barcelona, en l'Eixample. Es va ficar en un grup que impulsava la urbanització del que es deia Rigués de Maya, que era la Rambla Catalunya per donar accés a les finques que ell havia comprat.
Era un home honest, gens ambiciós, però ximple no era. No perdia el temps, feia tot el millor que podia per afavorir els seus somnis i els seus projectes. El tramvia que va aconseguir la part alta de Barcelona arribava fins a la Plaça Bonanova. Doncs ell des d'aquí, va fer el tramvia blau i va posar un hotel just per on passava el tramvia que venia de Barcelona. Hi havia una planificació. No tot estava fet perquè sí. Era una persona realment molt emprenedora, però alhora una persona senzilla, humil, sense cap tipus d'ambició. Res a veure amb el que seria ara el típic tauró. Era com era la gent en aquella època, molt més somiadors. Era una època més romàntica, no és que la vulgui idealitzar ni molt menys... però jo crec que era més habitual aquesta representació d'aquest tipus de persona.

Parlava abans de l'Hotel Metropolitan, que després va ser Hotel La Rotonda . Quins records té vostè de la Rotonda?

El primer record em sembla que és una comunió. Es feien celebracions familiars, però concretament aquesta comunió em sembla que ni tan sols va ser d'un familiar Andreu, si no que va ser d'un amic perquè era un lloc on se celebraven habitualment noces, festejos, etc. Era d'un amic que celebrava i jo vaig ser com convidat. Recordo assistir a diferents celebracions. No és que jo fos molt freqüentment a la Rotonda, encara que visqués jo aquí. També havia assistit alguna vegada a algunes noces quan ja era una mica més major, amb 14 o 15 anys... Recordo sobretot el saló principal, aquell entorn d'una altra època, antic, els cambrers eren més formals.

Des de la perspectiva familiar, com neix aquest projecte?

Amb la promoció de l'avinguda del Tibidabo, el Doctor Andreu volia complir el seu últim somni, urbanitzar el Tibidabo i construir un parc d'atraccions. La idea era donar accés perquè la gent pogués arribar allí i aprofitar la plataforma de mirador natural que és i crear una sèrie d'activitats que tinguessin una utilitat d'entreteniment. Així es va urbanitzar l'avinguda del Tibidabo, es va construir el tramvia... i es va col·locar un hotel, que al principi va ser el Metropolitan i després ja es va quedar amb el nom de la Rotonda.

Primer va ser hotel, després clínica, després la decadència i la seva rehabilitació per part de Núñez i Navarro... Què van sentir quan van veure la lona descoberta i que s'havia recuperat La Rotonda?

Una alegria enorme. D'una banda una pena, va fer pena desprendre's d'ella. No deixava de ser un element bastant representatiu d'aquest últim projecte del meu besavi: La Rotonda, l'avinguda del Tibidabo, el funicular i el Tibidabo. Però en aquell moment a la família li va interessar i ens vam posar d'acord.

I ara, tornar a veure-la brillant i rehabilitada... va acabar sent el que jo imaginava.

L'exterior és exactament el mateix. Des de fora no veus en absolut cap canvi. Està millor perquè està rehabilitada i això ens va produir una gran alegria. Al final aquí està, l'important és que estigui i si algú vol recordar que va ser del Doctor Andreu en el seu moment, doncs quin ben. També uns altres ho recordaran com una encertada obra d'Adolf Ruiz Casamitjana... Però al final aquí està i en la seva esplendor una altra vegada, i per tant estem encantats. Des del meu punt de vista ha quedat impecable. A més, l'interior m'ha semblat una solució molt curiosa i molt en la línia de conjuminar una part protegida i emblemàtica amb una part funcional o moderna. A mi la veritat que el resultat m'ha agradat molt.

Vostès van participar en una visita privada per a la família. Prèviament es van organitzar unes jornades de portes obertes en les quals fins a 6.000 persones van venir a veure La Rotonda en un cap de setmana. Què li diu aquesta dada?

Doncs no ho coneixia, però m'alegra molt saber-ho. Suposava que podia haver-hi un cert interès, per tot el que suposava l'edifici, però no imaginava que podia ser tant. Moltes felicitats.

I ja per acabar, digui'm tres adjectius per definir-la actualment

Jo diria: històrica, entranyable i un lloc on estar, encara que no sigui un adjectiu. Des del punt de vista empresarial, si jo tingués una empresa, per a mi seria un lloc en el qual m'agradaria estar ara com ara.