Carles Roig: "La Rotonda canvia la seva memòria i ets conscient dels seus diferents usos, la seva vida i la de la gent que ho va habitar"

Amb 35 anys de professió a l'esquena, Carles Roig és testimoni vivent de la transformació tecnològica viscuda pel món de fotografia. Autodidacta i formador, va fundar la retrataria, un espai físic i multidisciplinari habilitat com a estudi fotogràfic, aula, taller, espai expositiu o lloc de reunió. Un dels seus últims treballs ha estat la realització de sis murals que adornen el passadís de cadascuna de les plantes de la Rotonda. Tot un repte, ja que mai abans havia treballat amb obres de més de dos metres.

A la seva pàgina web es defineix com a autodidacta. De quina forma va aprendre i com neix la seva passió per la fotografia?

Jo afegiria: autodidacta per partida doble, analògic i digital. Fa uns 35 anys, em va captivar la màgia de la fotografia, el poder de la llum i les ombres, tant a l'hora d'obtenir un negatiu com més tard a la cambra fosca en tractar d'obtenir la "còpia" de la cosa fotografiada. Calia dominar la tècnica i per a això feia falta pràctica, tenacitat i grans dosis de paciència. Treballar amb fotògrafs com Miguel Nauguet, Joan Tomàs o Alfonso Zirpoli, va ser fonamental. Molt ràpid vaig ser conscient que més enllà de la correcció tècnica hi havia tot un món per explorar. La fotografia es va convertir en una manera d'expressió, en una manera de veure personal i intransferible. La mirada genuïna de pintors i fotògrafs i també la literatura sempre han estat i segueixen sent font de coneixement i inspiració.

I com va fer el salt al digital?

Doncs fa 15 anys que vaig començar a adaptar-me, practicant més, això sí, sense tanta màgia i de vegades perdent la paciència. Salvant les diferències, no era tant una adaptació en el que concerneix la presa fotogràfica sinó en el tractament i magatzematge posterior de les imatges: és a dir, en la utilització d'una nova tecnologia que avui dia segueix evolucionant a un ritme vertiginós.

De quina forma?

Solament una dada: en 2003 una foto amb prou feines "pesava" 1 megaoctet. Cadascuna de les imatges definitives que he realitzat per a la seva instal·lació a l'edifici de la Rotonda "pesa" 4 Gigaoctets. Més enllà de les inversemblants possibilitats que ens ofereixen els avançats programes informàtics, la creativitat i el bagatge cultural segueixen sent essencials tant per desenvolupar projectes personals com per realitzar projectes comercials o educatius.

Tornem als seus inicis. Van ser durs?

En el meu cas seria més apropiat parlar de certa precarietat de recursos, però superada amb escreix amb una gran energia, il·lusió, fascinació, ganes d'aprendre, de treballar, de practicar. En el fons aplicava un mètode que amb els anys s'ha demostrat infal·lible: el de prova / error...i ho segueixo utilitzant, encara que això sí, amb els beneficis de l'experiència i la maduresa.

No li sembla curiós que un autodidacta acabi sent docent?

En absolut. I no precisament perquè és el meu cas i el de molts col·legues de professió. No defenso el fet que basti ser un bon professional per entrar a l'aula i donar una classe magistral. Per ser un bon educador és indispensable, a més del mestratge professional, tenir la capacitat de transmetre l'experiència i els coneixements adquirits i sobretot estimular i saber motivar a les persones desitjoses d'assimilar-los. Queda sobradament demostrat que, amb títols o sense ells, hi ha persones capaces (unes altres no tant) d'exercir la docència d'una manera esplèndida i respectable.

Va ser d'aquesta experiència que va decidir Fundar La Retrataria?

En principi la retrataria tan sols era una idea. Però es va convertir en un espai físic, amb l'objectiu de prestar serveis fotogràfics, de desenvolupar projectes artístics i educatius tan personals com en col·laboració. De manera multidisciplinària, des de la independència i llibertat creatives. Amb una actitud crítica (i autocrítica). Amb compromís, dignitat i respecte per les persones. Segons el seu ús la retrataria és alternativament estudi fotogràfic, aula, taller, espai expositiu, lloc de reunió...

Com definiria la seva obra?

Potser com una carrera de fons? Em sento més còmode en la complexitat on es dilueixen les diferents disciplines i/o gèneres. Això té a veure amb la meva obstinació d'eludir etiquetes: tracte de respondre de manera intuïtiva i amb el mateix esperit creatiu a tots els meus projectes. Sense distinció. He utilitzat la càmera com a eina per relacionar-me amb el món i per conèixer-me a mi mateix i als altres. En tot cas suposo que el conjunt de fotografies i imatges produïdes tradueixen qui sóc i qui no sóc.

Projectes comercials, desenvolupament de projectes educatius, treball personal... Amb quin se sent més realitzat?

He gaudit de sessions memorables i unes altres per oblidar. He dut a terme projectes personals dels quals sentir-me satisfet i uns altres que mai veuran la llum. En canvi no hi ha hagut cap projecte educatiu que no m'hagi aportat més del que vaig poder oferir: de tots ells guardo un record especial i entranyable.

Com sorgeix l'oportunitat de fotografiar La Rotonda?

Des de l'estudi d'arquitectura d'Alfredo Arribas a través de Xavier Franquesa em van proposar elaborar un projecte per a la realització de sis grans murals en cadascuna de les plantes del renovat edifici de la Rotonda

La seva confiança en la meva manera de treballar i la llibertat creativa atorgada em va convèncer per acceptar el repte: mai abans havia fet peces de tal grandària (210 cm x 280 cm)

En els murals s'observen composicions amb diferents plans detall del templet. Quin ha estat el procés creatiu?

Efectivament. La imatge de cada mural és una imatge composta.

Des del principi va estar clar quin seria la matèria primera per a l'elaboració de les imatges definitives: el templet modernista. I aquest va ser el punt de partida: fotografiar, durant dos dies, exhaustivament tots els seus elements, el trencadís, les columnes, la cúpula, les gàrgoles des dels més variats punts de vista, captant els efectes de llum que transcorren des de la sortida del sol fins al capvespre.

Posteriorment vaig estar treballant durant setmanes fins a aconseguir els resultats desitjats: cada imatge és la suma de d'altres que es fonen, es complementen, se superposen en la majoria de casos de forma deliberada però integrant l'atzar com a factor important. L'ús d'imatges en negatiu és una evocació de la fotografia analògica. La cura en les proporcions entre els diferents elements, les transparències, les llums i ombres, les siluetes i sobretot la gamma de colors, confereixen homogeneïtat al conjunt alhora que les imatges conserven el seu caràcter i singularitat. Tot això va propiciar un segon encàrrec per a l'entrada de l'edifici on s'instal·larà una seqüència composta per fragments de les sis imatges, retro il·luminada per una gran caixa de llum de 150 cm x 800 cm.

Què li va transmetre l'edifici durant el seu treball?

Potser d'una manera més conceptual que físic l'edifici canvia la seva memòria i ets conscient dels seus diferents usos, la seva vida i la de la gent que ho va habitar. El meu treball s'ha desenvolupat al voltant d'un element molt recognoscible i característic de Barcelona. Durant tota la meva vida vaig veure el templet a peu de carrer i ara podia accedir a ell.

Realment he pensat més en clau de futur: elaborant unes imatges suggeridores que tinguin aquest alè d'atemporalitat desitjables en les imatges exposades en espais públics i que, a poder ser, a més de fer agradable l'estada dels seus usuaris, tinguin contingut.

Per a algú habituat a treballar amb persones, ha resultat diferent fer-ho amb espais? Els espais no et solen comentar de manera insidiosa el mal que sortiran a la foto (riu). Adoro fer retrats però haig d'admetre que estic molt satisfet del resultat final d'aquest projecte fotogràfic: tant de les imatges com de la seva integració a l'espai. Ja siguin persones, llocs, edificis, situacions, objectes de la condició o dimensió que sigui, al cap i a la fi els fotògrafs no fem més que reincidir en allò de "mira com ho he vist".

No és això el que en aquest precís instant tracten de "dir" centenars de milions de persones al món sencer a través de les xarxes socials?

Els espais no et solen comentar de manera pèrfida el mal que sortiran a la foto (riu). Adoro fer retrats però haig d'admetre que estic molt satisfet del resultat final d'aquest projecte fotogràfic: tant de les imatges com de la seva integració a l'espai. Ja siguin persones, llocs, edificis, situacions, objectes de la condició o dimensió que sigui, al cap i a la fi els fotògrafs no fem més que reincidir en allò de "mira com ho he vist".