Barcelona mitològica (I): Laietans, Hèrcules o Amílcar Barca?

Si heu llegit o vist “La Vida de Pi”, novel·la de Yann Martel, al final el protagonista pregunta al seu interlocutor quin de les dues històries que li acaba d'explicar prefereix, les dues expliquen la seva vida en alta mar en un pot durant un any després de sobreviure a un naufragi. Una història és sorprenent, sempre està acompanyat d'un tigre de Bengala anomenat Richard Parker i li ocorren mil peripècies delirants, l'altra és la lluita sense pietat de quatre persones per la seva supervivència, canibalisme inclòs. Quin de les dues històries explica millor l'ocorregut?, pregunta el nàufrag. La del tigre, li responen sense dubtar-ho. Els mites ens ajuden a contestar les preguntes existencials de la vida. Ho feien els grecs i ho seguim fent nosaltres. Necessitem històries per entendre l'inexplicable.

Per què Barcelona es diu així? Grans lingüistes com Joan Corominas ens expliquen que l'origen és un topònim laietà: Barkeno. Consten monedes laietanes amb aquesta inscripció i com els laietans eren de cultura hel·lena, Barkeno ve a dir “Fer Vaixells” o el que seria el mateix, “drassana”. Un fet lògic, ja que es trobava en un enclavament privilegiat per a l'entrada i sortida de vaixells. Lògic, però amb poc glamur i menys èpica per a una ciutat amb l'ànima de Barcelona. Però que no decaigui l'ànim, si en comptes de l'etimologia traiem el cap a la mitologia, tenim dues explicacions molt més sucoses, encara que sense base arqueològica o històrica.

Amílcar Barca

La llegenda d'origen cartaginès ens relata que va ser Amílcar Barca qui va fundar la ciutat cap al 230 a. C. amb el nom de Barkenon, Barcelino o Barci Nova fent esment al seu llinatge. Recordem que Amílcar va ser el vencedor de la primera guerra púnica contra els romans i pare del gran Anníbal, que va travessar els Pirineus amb 38 elefants en la segona guerra púnica contra Roma, ciutat a la qual mai va aconseguir arribar.

Hèrcules

Però la llegenda que més ha calat en l'imaginari barceloní és la d'origen romà, amb Hèrcules com a protagonista 400 anys abans de la fundació de Roma. Segons la mitologia, Hèrcules, després del quart treball que li va ser imposat en penitència per haver assassinat a la seva dona i els seus fills, s'uneix als argonautes liderats per Jàson en la cerca del vellocino d'or creuant el Mediterrani amb nou navilis. Una tempesta va dispersar la flota prop de la costa catalana, encara que van aconseguir reagrupar-se tots excepte una nau. Jàson li va ordenar a Hèrcules la cerca del novè navili (Barca Nona), que va trobar a la vora del pujol de Montjuïc. Pel que sembla, als tripulants els va fascinar tant el lloc que amb l'ajuda d'Hèrcules i Hermes van fundar una ciutat amb el nom de Barcanona.

Si fos la iconografia de la ciutat la que decidís entre una o una altra llegenda, Hèrcules guanyaria sense dubtar-ho. Tant Amílcar com Hèrcules comptes amb sengles carrers a la ciutat comtal. Però Hèrcules té dues importants fonts en la seva haver-hi, entre altres representacions.

La font més antiga de la ciutat

Es tracta de la font ornamental més antiga de la ciutat i data de 1797. Obra d'estil neoclàssic de l'escultor Salvador Gurri, es va fer amb pedra de Montjuïc, la qual cosa podríem considerar poètic. El motiu de l'encàrrec va ser la visita del rei Carles IV i les seves noces amb María Luisa de Borbó-Parma. Però el seu emplaçament actual no va ser ni molt menys l'original. Inicialment es va col·locar en l'actual Passeig de Lluís Companys, a l'altura del carrer Comerç. Però en construir-se el Palau de Belles arts per a l'Exposició Universal de 1888, la font va quedar enclavada en els seus jardins fins a 1928, en què es va traslladar a la seva actual ubicació, en l'encreuament del carrer Còrsega i Passeig de Sant Joan.

La font és una columna coronada per Hèrcules nu recolzat en un garrot i amb una pell de lleó sobre el seu braç esquerre. En la columna, es veu un medalló de la parella real flanquejada per dos lleons i la font a la seva al voltant.

La font d'Hèrcules, de Gaudí

En el Palau Real de Barcelona, exactament en el bosc de bambús, està la font d'Hèrcules de pedra i ferro forjat obra d'Antoni Gaudí en 1884, l'existència de la qual no va ser descoberta fins un segle més tard en 1984. La font ornamental va ser pensada per a la finca que la família Güell tenia a Pedralbes, part dels terrenys de la qual es van cedir per a la construcció del nou Palacio Real, i durant molts anys va quedar amagada per la vegetació fins a la realització d'uns importants treballs de neteja fa tan sols trenta i pocs anys.

No obstant això, el déu omnipresent a la ciutat és Hermes, el germà d'Hèrcules, Mercuri en la tradició romana. Només a la plaça de Catalunya hi ha 47 representacions del déu grec alat protector del comerç, de la indústria i de la navegació. Però aquesta serà una altra història.

Tornant al principi, ja tens clar qui va fundar Barcelona? Els laietans, Amílcar o Hèrcules?