Andrea Torres: “Encara em sorprèn el fet que a algú li interessi el que jo faig”

Autodidacta, apassionada, tenaç i capaç de convèncer a la crítica especialitzada, que ja ha reconegut el seu talent i la seva creativitat amb una nominació als premis Sony World Photography Awards de 2017 o amb un esment d'honor a el Nova York Center for Photographic Arts, entre altres. Així és Andrea Torres, llicenciada en Belles arts per la Universitat de Barcelona, i amb un estil propi que ha anat polint al llarg de la seva tala i prolífica carrera. No en va ha aconseguit un gran posicionament en el mercat sense haver complert encara els 30. Als seus vint-i-tots, és una de les artistes que podem "descobrir" en el cicle d'exposicions Below Thirty, que realitza Seventy Barcelona, acollint cada 15 dies a artistes menors de 30 anys, per a exposar les seves obres i donar a conèixer la seva passió pel món de l'art. La seva obra estarà exposada en l'espai The Attik fins el pròxim dia 26 de novembre.

Com neix aquesta inquietud artística en tu i com l'acabes cristal·litzant en la fotografia?

En realitat, des de sempre m'ha interessat la fotografia, però sobretot des de petita. M'agradava molt retallar imatges de revistes, em feia carpetes, feia els meus propis contes, amb collages, amb imatges que trobava en les revistes, amb dibuixos que feia jo. Amb vuit anys vaig demanar als Reis Mags una càmera de rodet. Aquesta va ser la meva primera càmera, amb un rodet en blanc i negre. Encara que sembli massa aviat, aquesta va ser la primera vegada que recordo ser conscient que m'agradava molt col·leccionar imatges. Aquest va ser l'inici.

Com va anar evolucionant aquest amor per la fotografia?

En l'adolescència em vaig comprar una càmera millor i fèiem fotos amb amigues. Però va ser quan vaig entrar en la universitat quan vaig dir: això de la fotografia m'interessa molt. És un hobby amb el qual me'l passo molt bé. Amb les companyes de la universitat ja fèiem sessions una mica més artístiques i més serioses. Però per plaer. Ni tan sols vaig cursar l'itinerari de fotografia de la carrera. Era més pel plaer d'imaginar i de crear històries. M'agradava molt el color, la llum natural, el retoc després amb l'ordinador, acabar d'ajustar llums...

Sempre has tingut clar que volies estudiar Belles Arts?

Jo sempre he dit que volia ser o pintora o fotògrafa del National Geographic o periodista. Sempre vaig voler tenir un programa de ràdio. De fet, gravava els meus propis casette. Vaig fer el batxillerat artístic, però després vaig entrar en la carrera de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig fer el primer any i vaig veure que això no era per a res el meu, que la gent tenia vocació de periodista i jo no tenia. A mi m'agradava molt més inventar-me les coses i en tot cas potser seria abans una escriptora de novel·les de ficció que una periodista. Vaig veure que no era el meu i que era la millor oportunitat de fer el que realment volia, que era estudiar Belles arts. Quan vaig prendre aquesta decisió tothom em deia: "No podràs viure d'això, és molt difícil..." Llavors vaig decidir que en acabar Belles arts treballaria com a comissària de museus i muntant exposicions. Aquesta era la idea.

Quan vas entrar en Belles arts, ja volies apostar per la fotografia o va ser en acabar la carrera que vas prendre la decisió de seguir aquest camí?

Va ser en l'últim curs. Jo vaig entrar i vaig dir: "tinc molt clar que no barrejaré el meu hobby que és la fotografia amb la carrera, perquè si el barrejo, acabaré odiant això amb el que m'ho passo bé. Ja faré altres coses". Vaig fer tècnica tradicional de gravat, i després un itinerari d'art conceptual. En l'últim curs de carrera, em va sortir un treball amb una empresa important com a fotògrafa, viatjant pel món i fent fotoperiodisme. Arran d'aquella experiència vaig arribar a la conclusió que havia de fer alguna cosa que de debò m'agradés molt perquè el temps que invertís l'havia d'invertir en alguna cosa que no em resultés estressant, ni en la recerca del treball ni en la realització del treball. Vaig aprofitar el meu treball de final de carrera per a apostar per la fotografia. Vaig fer un treball de fotografia analògica relacionada amb la psicoanàlisi, amb els somnis... A partir d'aquest projecte va ser quan tot va començar a donar els seus fruits: vaig ser presentant-ho, vaig guanyar un premi de nous talents, un esment d'honor en un concurs de Nova York...

Com et vas sentir en percebre que tothom començava a apostar pel teu treball?

No m'ho creia. Perquè en la carrera el primer que diuen és que no pots viure de l'art, has de tenir un pla B. I jo tenia un pla B i un pla C, i de sobte em donava compte que el meu art estava agradant i que a la gent li interessava. Avui dia, encara em sorprèn el fet que a algú li interessi el que jo faig. Perquè com a intent fer el que vull, la qual cosa em dóna la gana, la qual cosa em surt naturalment, que algú es pugui sentir interessat per això de manera espontània em sembla curiós. Això vol dir que compartim coses i gustos i afinitats. Rebre tots aquests reconeixements va ser com una espècie d'injecció de confiança.

Com definiries la teva obra?

A mi m'agrada definir-la posant l'accent en l'estètica del passat: m'agrada la llum natural de retrat holandès, m'agraden els quadres del renaixement per la seva penombra... M'agrada una estètica antiga però, en canvi, usant un mitjà més nou com podria ser la fotografia digital. És difícil definir la meva obra però és: inspiració d'obres i estètiques del passat, però amb un punt contemporani i barrejant tècniques, amb el que podria ser un art més conceptual.

En quines influències i referents t'inspires?

M'inspiro en imatges que trobo aleatòries, que poden ser de qualsevol cosa. Pot ser una campanya de moda que tingui una llum que m'agrada, o pot ser una il·lustració de la portada d'un llibre que m'ha cridat l'atenció. Abans tenia els meus fotògrafs de referència que eren Annie Leibovitz i Duane Michals. Ara per exemple, amb Instagram pots trobar obres molt fàcilment i veure qualsevol cosa, una llum o una combinació de colors que són inspiradors.

Llavors, et serveixen d'inspiració les xarxes en aquest cas?

Sí, però també intento no mirar-les molt. Crec que també poden contaminar molt. És a dir, tu pots rebre tanta inspiració que és molt difícil filtrar i al final el cap pot acabar saturada d'imatges i de colors. Per això jo sempre dic que intento fer les coses que a mi m'agraden i al final he acabat creant una estètica que és molt meva i quan la gent diu "això em recorda molt a tu", em fa molta il·lusió. Et pot agradar més o menys però és recognoscible, i això per a mi és molt difícil perquè crec que si ho busques expressament no ho trobes. És alguna cosa que a mesura que vas treballant acabes descobrint i acabes veient.

Com és la teva rutina de treball?

Començo buscant vestuari, volums, textures, formes... Són l'element més important de l'obra. Després crec el personatge, és a dir, qui serà aquesta persona. Tots són autoretrats però com els tapo la cara i els vestits són sempre diferents, crec com una identitat d'aquest personatge. A continuació, començo a pensar en el color, què m'harmonitza. Depèn de la sensació que vulguis donar, els colors marquen molt el vestuari. Al final de tot ve la posa, que és el que acaba d'arrodonir com és aquest personatge i marcarà molt l'actitud que té. Sempre són actituds molt serenes, molt calmades, però que així i tot et diuen una mica de la persona que hi ha darrere del personatge.

I el tema del toc final amb la pintura, el color el decideixes prèviament, el fas una vegada ja tens la fotografia?

Primer faig la fotografia i després faig diferents prototips en petit. Hi ha algunes que està claríssim el color que ha d'anar. Però hi ha unes altres que tenen moltes possibilitats que a mi em semblen correctes. Llavors faig prototips en petit i quan ja tinc el resultat veig al final què funciona i què no. Després està el pas de fer-lo en gran. A vegades ho passes a gran i no funciona i ho canvies, però sempre el color de la taca és el toc final.

Què podrà veure la gent que visiti el Seventy durant aquests 15 dies?

La sèrie The Unknown, que són aquestes peces de retrats femenins que se'ls tapa la cara i has d'imaginar-te qui hi ha darrere de cada personatge. Hi ha també una peça d'una variació que vaig fer d'aquesta sèrie en la qual vaig experimentar amb el pa d'or, una tècnica completament oposada a la pintura que requereix molt més temps, molta més paciència, que és com una meditació. També hi ha una de les peces de la meva sèrie més recent, Hivernacle, en la qual deixo la fotografia digital i em torno als orígens de la foto en analògic, càmera de mig format, rodet, i en la qual el color ha desaparegut.

T'agradaria experimentar amb cambres de telèfon intel·ligent?

Jo sóc de cambra. Al final el que m'agrada és fer les meves obres grans, per l'efecte que donen. La percepció canvia moltíssim. A més, m'agrada controlar les coses, tocar els valors de la cambra... I em dóna la sensació que amb el Telèfon intel·ligent tot és molt ràpid, molt fàcil, tot és molt a l'instant. Jo trigo molt a fer una foto i m'agrada el procés i m'agrada mirar-lo.

Com valoraries iniciatives com la de Seventy Barcelona amb aquest cicle d'exposicions per a joves talents?

Les valoro molt positivament i de fet crec que el que fa falta són coses així. Sempre dic que les xarxes estan molt bé perquè veus les peces en digital, ja sigui pintura, fotografia... però poder anar a algun lloc a veure peces en directe, quin és el resultat real, com és la pintura, com és l'escultura, i que a més, tinguis la possibilitat d'arribar a un públic interessat per la cultura i per l'art és una cosa fantàstica. Tant de bo hi haguessin més iniciatives així en les quals et donen la possibilitat d'arribar a més gent perquè puguin descobrir el teu treball.

Estem a punt d'acabar l'any quins projectes o que reptes tens de cara al 2020?

Estic treballant en una sèrie nova, que de moment és bastant secreta, però en la qual començo a usar el collage.

Has tornat a l'Andrea dels inicis...

Sí, sí. He tornat a l'Andrea del principi, a l'Andrea petita. De moment, només tinc els primers esbossos, estic fent les proves, els primers resultats. Però jo diria que el gener de 2020 començarem a veure coses d'un nou projecte que espero que agradi tant o més que els anteriors.