Alfredo Arribas, l’arquitecte que estén la seva arquitectura fins la naturalesa i la sostenibilitat

Imaginatiu de mons i de paisatges, artesà de la creació, arquitecte, agricultor, cellerer… Alfredo Arribas* és un home que connecta la creativitat i la natura. Imaginar i construir el va portar de somiar a la seva habitació juvenil a l'arquitectura, per tornar el 2001 a la natura i al terreny de la seva infantesa. Més de 20 anys transitant entre dos mons que afirma “no estan en absolut allunyats”. 

Va recollir l'impuls de la Barcelona preolímpica: “Hi havia ganes i il·lusió, tot estava per fer”. Gràcies al plaer per imaginar el fet desconegut, el seu estudi d'arquitectura va esdevenir una torre de babel creativa que albergava, a més, equips de branding, vídeo, producció i expressió gràfica. Atresorant l'ímpetu i l'energia positiva, i una certa ingenuïtat, el nom vinculat a Barcelona li va permetre treballar a tot el món.

Reconegut com un dels arquitectes barcelonins més internacionals, agraeix l'oportunitat d'haver participat en nombroses feines interdisciplinàries que el van obligar a adaptar-se a cultures molt diverses, des de la més detallista i artesana a les més creatives. “A mi em va marcar molt començar a treballar al Japó. Amb molts mitjans, es duia a terme un treball amb rigor, eficiència i precisió per controlar la perfecció dels resultats, i arribar a estendre el projecte fins a la seva darrera realitat. Més tard, a Europa, vaig aprendre que es podien fer edificis amb plànols molt precisos i la resta del projecte interior sobre l’espai i amb croquis”. “El contrast de cultures em va permetre situar el focus en allò important i no en aspectes que, de vegades, queden als plànols i no s'arriben a materialitzar”, afegeix.

Als seus inicis, va buscar els seus referents en els “arquitectes totals, noms que canviaven d'escala amb gran facilitat i de manera coherent”. Afirma que avui l'arquitectura no viu amb tanta intensitat i proximitat, com en la seva etapa de docent. Va fer classes durant 15 anys a l'ETSAB, Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, i a ELISAVA. Va deixar la docència pel ritme que requeria: “Com a docent ets molt permeable. Després et vas allunyant de la curiositat del que fan els altres i et converteixes en algú més tancat i autosuficient. Així, l'expressió és més coherent, menys dispersa i més sincera. Crec que l'arquitectura millora a mesura que les persones aconseguim la maduresa, perquè aconsegueixes fer les coses amb menys esforç i menys recursos. A la joventut, pretens explicar-ho tot en un projecte. Amb l'experiència, no has de fer una demostració, t'ho estalvies”. I conclou: “Avui, no sento el desig de publicar ni exposar, busco unes vivències més àmplies i no d'especialista. No necessito continuar l'itinerari del meu perfil professional”. 

Des de la seva percepció, Arribas valora la situació actual de l'arquitectura després de dues crisis greus: “Actualment, l'expressió gràfica s'ha tornat molt important i marca els projectes i els concursos, especialment els públics, que s'han mediatitzat molt. Això ha generat que les persones que prenen decisions es veiessin desbordades per la influència de la presentació gràfica. I ha estat molt perjudicial perquè es trien projectes per la imatge. A més, l'expressió gràfica ha fet creure que tot és possible. I això fa que els treballs realitzats amb prou feines tinguin a veure amb el que es va presentar com a idea guanyadora”.

Li demanem que esculli alguna de les seves obres i és contundent: “Soc poc nostàlgic i hipercrític amb mi mateix. Les salvaria per alguna vivència personal, no tant per característiques arquitectòniques (geometries complexes, poca perdurabilitat, excessos d'expressivitat…). Em satisfan els exercicis més senzills, les expressions més contingudes i projectes de més vigència, els més sintètics, probablement els més recents a Barcelona. M'he convertit en un arquitecte de la ciutat de Barcelona. Avui no tinc els meus referents a la seductora expressió gràfica, sinó a la fusió entre el món natural i el món de les tres dimensions arquitectòniques. Vull apropar a l'arquitectura la condició natural, l'expressió més franca dels materials i que influeixin a l'espai poc construït”. 

En aquest punt, la conversa connecta amb la decisió d'adquirir, el 2001, uns terrenys en la denominació d'origen Priorat, muntanya mediterrània de Tarragona: la finca Clos del Portal. “Vaig comprar el terreny que després seria la vinya. Ho compro motivat per tenir un espai on poder treballar amb la natura. El vi arriba de casualitat. Descobreixo que puc treballar amb la gent perquè aquell quadrat de terra adquireixi vida. A diferència del pagès, jo m'hi acosto amb la capacitat de transformar el territori. Recupero vinyes, però no recupero la manera d'explotació antiga. Això ara no és sostenible. Jo vull aprendre i anar endavant. Dur a terme intervencions respectuoses i descobrir cap on hem d'anar. El vi no és una fi, és un mitjà per a mi. Dona vida a un paisatge”.

Després del Priorat, va adquirir terrenys a la D.O. Montsant i en la intersecció de totes dues. De la influència dels territoris, la biodiversitat, la seva particular manera de treballar-los, el màxim respecte al celler i una vinificació biodinàmica obté com a resultat una fotografia envasada del terroir, que conté textures, olors, visions diferents… tant a Trossos com a VinsNus. És el que afirma cercar allò que li va fer estendre la seva activitat a l'arquitectura fins a la natura.

A la creació de vins ha trobat a més una gran motivació. “Estic inventant i descobrint noves maneres d'elaboració. Estic veient que podem aportar des de l'agricultura, ni tan sols la vinicultura, expressions vinícoles molt avançades. Encara soc un aprenent. I espero influir i ser influenciat. Per això estem transgredint algunes normes i conceptes que es consideraven inamovibles”. I aprofita per assenyalar: “És l'únic camí del món del vi per incorporar saba jove, que té capacitat d'integrar-se a una cultura que semblava molt conservadora. El repte és fer les coses d'una altra manera, això atrau, compensa i ofereix satisfacció als joves”. 

Quan us sol·licitem què oferiria a les persones que s'interessessin per la seva feina, no dubta: “A algú que comença li faria provar VinsNus, completament imaginats i elaborats amb la mínima intervenció. Són fotografies de llocs. Li exposaria a aquest miracle perquè escurcés la distància física amb una copa de vi”.

En preguntar-li com avalua ell la sostenibilitat a Barcelona, eleva la mirada i no titubeja: “Barcelona no ha tingut mai gaire present aquest factor. Per exemple, a les seves 'places dures' es buscava higiene visual, però han suposat duresa. Barcelona no és una ciutat integrada a l'equilibri i és, a més, una ciutat delimitada i ofegada a la seva ubicació”. Amb esperança, prossegueix: “Hem de fer un esforç, per part de cada arquitecte i arquitecta, per integrar la sostenibilitat, encara que no vingui descrita. En general, el client no la sol·licita a priori, però l'accepta. En molts usos, com el lleure, cal obrir el projecte cap a fora. Valorar els espais exteriors o recuperar les cobertes dels edificis”. 

““El valor de la sostenibilitat a cada projecte es veurà en els pròxims anys. I té un cost molt petit, requereix esforços suplementaris i alguna inversió extra, però no és comparable als elevats costos per ostentació de geometries impossibles, materials inadequats… Moltes vegades, la concepció del projecte marca una inversió desorbitada, com podem observar a països rics que no han madurat””.

La sostenibilitat és l'eix en els darrers exercicis, de forma coherent. Mostra d’això és el projecte de rehabilitació del edifici que acollirà el Pier07, o el Hotel REC Barcelona, inaugurat el 2019.

Li demanem que ens expliqui com va viure la controvèrsia que han generat algunes de les seves obres i sense dubtar-ho respon: “Barcelona és una ciutat amb una certa austeritat de criteri vital. Quan hem fet exercicis d'expressions més marcades, hem tingut reaccions de la Barcelona clàssica”. I aclareix: “Es podria fer una subdivisió dels professionals dels darrers 50 anys, tant en arquitectura com en disseny, en dues llistes. Els afins a l'escola de l'austeritat i de l'alt valor cultural i qui optem per ser més contemporanis i més externs a la cultura local. Anàvem molt ràpid, molt lluny i no arrelàvem amb la línia d'austeritat”. 

I sense abandonar la Ciutat Comtal, preguntant-li com la veu avui, l'arquitecte és categòric: “Barcelona és gris”. I ens explica que, ara, després d'anys de moure's per barris des del Poblenou al Tibidabo, quan ha de mostrar la ciutat se circumscriu a: “Els restaurants. Són les illes on puc obtenir la síntesi de la meva lectura vital i és una manera bella de compartir”. 

Aquesta Barcelona que, a força de mirar-la, viure-la i tornar a imaginar-la és el seu territori, també és per a l'arquitecte sinònim de Núñez i Navarro: “Per mi Núñez i Navarro vol dir Barcelona. Ells van triar circumscriure's a treballar a Barcelona. Tots dos combreguem en molts aspectes i ens hem influït mútuament de manera positiva, contribuint a una evolució notable. Amb ells he tingut a l'abast la manera de contribuir amb el meu granet de sorra a la meva ciutat”.

Agraïm a Alfredo Arribas el temps compartit al seu estudi, entorn d'una gran taula apta per revisar plànols o degustar vins en companyia, i ens acomiadem d'un home afable, fidel a si mateix que, com els seus vins anuncien, ha mirat enrere sense deixar mai de caminar endavant.

*Alfredo Arribas arquitecte per l'ETSAB. Entre el 1978 i el 1990 va ser docent, professor de projectes de l'ETSAB i coordinador de l'àrea de Disseny d'Interiors de l'Escola de Disseny Elisava. Reconegut amb: Medalla d´Or de la Biennal d´Arquitectura de Miami, Premi de la Triennal d´Arquitectura del Maresme i Medalla d´Or del FAD en reconeixement a la seva trajectòria professional.

Entre les seves obres destaquen: World Trade Center d'Osaka, dues plantes, el Japó (1994-1995); Marugame de Shiko-ku, Japó (1991-1993); l'escola Elisava, Barcelona (1986); el Network Cafè Barcelona, Premi FAD d'Interiorisme (1987); l'Aquari de Nagasaki, Japó; l'Hirai Museum d'Art Contemporani Espanyol Takamatsu, Japó (1993), amb Aldo Rossi; el Pavelló Seatstadt a la Ciutat de l'Automòbil, Wolfsburg, Alemanya (2000); l'Oriental Pearl Tower de Xangai, Xina; Vestíbul i restaurant del Commerzbank de Frankfurt, Alemanya, amb la contribució de l?artista Joan Brossa; Centre Felisia de Castellaneta, Itàlia; la seu d'Ermenegildo Zegna a Sant Quirze, Barcelona (2005, Premi FAD), els hotels B; SOHO i REC Hotel a Barcelona; l'edifici Veinsur Volvo Trucks a Màlaga (2008); l'edifici Triangle de la Fundació Puigvert (2010); la rehabilitació de l'edifici La Rotonda, Barcelona (2016) o Pier07, Barcelona (2022). Així com l´interiorisme de destacats locals d´oci.